Els explicaré una història. La història de la fundació d’ERC en la Conferència d’Esquerres Catalanes que tingué lloc el cap de setmana del 18-19 de març de 1931 al Foment Republicà de Sants, a Barcelona. El 12 d’abril següent, ERC va guanyar les eleccions municipals que van capgirar com un mitjó la política catalana i espanyola. Com va escriure Joan B. Culla en un llibre dedicat a la història del vell partit republicà, publicat per La Campana el 2013, la victòria electoral d’un partit que tenia tan sols quatre setmanes de vida s’ha presentat sempre “com un prodigi, poc menys que un miracle laic”. I el cert és que no va ser-ho.
Culla explica molt bé que aquella Conferència va ser, en realitat, el laboriós fruit d’un any de treballs unitaris destinats a superar la disgregació i la feblesa que les esquerres republicanes i nacionalistes arrossegaven des d’abans de la Dictadura de Primo de Rivera. Uns treballs impulsats, sobretot, pel Grup de L’Opinió (els joves, entre ells Josep Tarradellas, que després protagonitzarien la primera escissió d’ERC), als quals se sumaren diversos republicans històrics, més aviat de tendència federal i obrerista, en l’òrbita de Lluís Companys i, també van apuntar-s’hi, ja en la recta final del procés de confluència, els nacionalistes radicals d’aleshores que, dins i fora d’Estat Català, el partit fundat el 1922, reconeixien el lideratge de l’excoronel Francesc Macià.
Cada sector va acudir a la Conferència amb un projecte propi: els macianistes hi acudiren amb la idea de fundar el Partit Social Demòcrata de Catalunya, els homes de L’Opinió aspiraven a crear el Partit Republicà Socialista, i molts republicans de comarques tan sols pretenien, amb la vista posada en les urnes, establir una federació o conjunció entre les entitats, nuclis i centres ja existents. Al final, com diu Culla, es van decidir a “constituir un nou partit, si bé sota el nom —més genèric i sense connotacions de classe— d’Esquerra Republicana de Catalunya”. Són paraules seves, no meves. Després de tanta discussió, de tensions i de negociacions, quatre setmanes abans de les eleccions que portarien “al gloriós 14 d’abril” es va produir “el miracle laic”.
No sóc gens determinista. Vull dir que no crec que el passat condicioni per a res el futur i que, per tant, els fets que se’n deriven es puguin preveure amb exactitud. Però la història ajuda a entendre la complexitat del món, el d’abans i el d’ara. La història tranquil·litza. Si més no a mi. Em fa veure el món actual amb menys idealisme, amb unes dosis de realitat que fuig de l’èpica intolerant que envolta la política i, sobretot, que supera amb coneixements l’ideologisme que l’acompanya, que és el gran mal que desfigura la interpretació del que passa i del que ha passat. Per exemple, ara que se’n parla tant, la història ens ensenya que les hegemonies no es creen d’un dia per l’altra. És ridícul plantejar-ho així. L’hegemonia és basteix durant un procés com el nostre (encara que hi hagi qui es burli de la paraula “procés”), però només és demostra el final.
Guanyar unes eleccions no comporta necessàriament obtenir l’hegemonia. Es pot dirigir políticament un país —una autonomia, en el nostre cas— sense aconseguir l’hegemonia en termes culturals, que és del que parlava Antoni Gramsci, per oposició a Lenin i a Stalin, i és el que va passar durant 23 anys amb els govern de CiU. El que realment fa canviar les coses és aconseguir la fusió entre la direcció política i la cultural. Què seria avui Ada Colau si no fos alcaldessa? Una activista sense els instruments polítics per canviar res. Sense direcció no hi ha hegemonia que valgui. Però amb una direcció feble tampoc no es va enlloc. Colau ho tastarà, malgrat l’arrogància d’aquest seus primers dies, sobretot si fa com Pujol i es desdiu de l’hegemonia cultural. Però ja hi ha qui l’alliçona en aquest sentit —Joan Subirats, per exemple, l’esperança blanca de Podemos per al 27-S—, perquè sap que la lluita per l’hegemonia a Catalunya en temes socials passa per aclarir, primer, l’escenari en l’eix nacional.
Guanyar pot voler dir perdre, com s’ha vist amb el pretensiós i fatxenda ministre de finances grec, Iannis Varufakis. Guanya de carrer un referèndum i plega l’endemà. Crec que tots vostès en saben el perquè. Syriza ha guanyat el referèndum però se l’embeinarà i arribarà a un compromís amb l’Eurogrup. Ho sap Varufakis, per això se’n va; ho sap Alexis Tsipras, el cap del govern grec que li accepta la dimissió; i ho sap Angela Merkel, que és qui l’exigeix. La política es bàsicament això: un joc d’equilibris entre interessos diferents, amb guanyadors i perdedors. No hi ha mai empats, encara que ho sembli.
La fundació d’ERC va respondre a la mateixa lògica. Persones de cultures polítiques diferents van acabar ajuntant-se per necessitat després d’un tortuós procés de discussió. I van guanyar. Entre els diversos sectors d’ERC no hi havia amor, només hi va haver interès. Necessitat. Els refistolats d’Acció Catalana, els intel·lectuals, se’n van desmarcar amb el mateix desdeny que utilitzava la premsa per menystenir la candidatura republicana i van perdre estrepitosament. La victòria d’ERC el 1931 recolzava, com explicava Amadeu Hurtado en les seves memòries en un passatge que Culla recull en el llibre citat, “en la varietat de casals, casinets, penyes i centres que havien format les diverses arrels del republicanisme a Catalunya […], que representaven la tradició local, catalana d’esquerres, paper que havien complert de manera fidel i testimonial a les barriades i als pobles al llarg de molts anys. […] Els activistes a nivell de barri eren coneguts, encarnaven uns valors concrets, una activitat, una presència que podien ésser avaluats”. Aquesta va ser la clau de l’èxit del 12 d’abril. El partit va ser l’instrument. I aquesta també ha estat la clau de l’èxit d’Ada Colau en barris on “els burgesos” —el que inclou “els petitburgesos” republicans—, no gosen posar-hi els peus.
El 27-S serà un plebiscit perquè els partits i les entitats que ara tenen la direcció de la Revolució democràtica sobiranista tenen a favor seu la unitat popular i l’hegemonia cultural, que és el que voldria carregar-se l’entorn ideològic de Colau, amb l’ajuda inestimable de la dreta unionista. Tenen la xarxa actual de “casals i casinets” estructurada gràcies a l’ANC i Ònmium i en menor mesura per l’AMI, que és una entitat diferent, de clar signe polític, ja que aplega alcaldes i regidors per la independència, i a la qual SCC i C’s volen que el govern espanyol li piqui el crostó. L’hegemonia cultural sobiranista que l’unionisme, de dreta o d’esquerra, vol carregar-se arrela en la sòlida aliança entre polítics i activistes. Entre direcció política i activisme cívic. Només cal arribar a un acord harmònic que superi els partidismes, les enveges i els ideologismes apolítics.
De fet, les tres entitats —ANC, Òmnium i AMI— són la metàfora perfecte del que hauria de ser la candidatura unitària que s’organitzarà, després d’anys i panys de combat, de moltes controvèrsies i de gelosies estúpides, “a quatre setmanes” de les transcendentals eleccions. Societat civil i polítics junts. O és que els ajuntaments, els que han protagonitzat la “guerra de banderes”, per exemple, no són polítics? Per tant, fem-ho bé. Fem-ho per interès. Per interès nacional. Per patriotisme, una paraula que agrada tant a Barack Obama com a Pablo Iglesias. Ells se’n senten orgullosos i no se n’amaguen, nosaltres, en canvi, sempre tan estetes. La pàtria només té sentit si és per viure millor. Amb la PAH i l’ANC dins un mateix projecte.
No cal que sentim amor uns pels altres. Simplement, intentem construir un país on hi càpiga tothom, fins i tot els que ara no creuen en la independència, i comencem per no estigmatitzar els polítics. No fem com Franco, que condemnava la política. Només units guanyarem. Amb intel·ligència. Amb polítics i activistes units per aconseguir la victòria. Si el 1931 de les urnes n’havia de sortir “la condemna de la monarquia i la seva definitiva il·legalitat”, el 27-S n’haurà de sortir la mort definitiva del règim del 1978 i l’encàrrec de posar en marxa un procés constituent sobirà, sense dependre de cap nou messies espanyol. Rodríguez Zapatero ja ens la va clavar des de la tribuna del Palau Sant Jordi després de passar pel balcó de la Generalitat de Catalunya. No cal ser determinista per entendre quins són els errors del passat, però també els encerts. Potser algú haurà de fer de Varufakis, però això ja es veurà, si cal, l’endemà de la victòria. Ara ens cal practicar la revolució, per dir-ho a la manera d’un candidat d’ERC del 1931, i no pas parlar-ne.
