El 19 de juliol de 2014, ara fa exactament un any, vaig escriure l’article “Un agent doble anomenat Àngel Ros“, que parlava de les sibil·lines maniobres de l’actual alcalde de Lleida fent-se passar per tercera via entre la direcció del PSOE de Catalunya i el corrent crític sorgit en la seva militància. En realitat, però, aquella tercera via era un parany per engalipar indecisos i neutralitzar l’oposició, ja que Àngel Ros, tot i que molt ben disfressat, sempre ha estat un home de Miquel Iceta i del nucli dur del partit, cosa que les recents eleccions municipals han posat en evidència en obligar-lo a pactar amb Ciudadanos per poder conservar la cadira. La qüestió és si tot s’hi val per una cadira, si tot s’hi val per satisfer una ambició personal de poder. Jo penso que no, naturalment. L’ètica i la dignitat haurien d’estar per damunt d’aquestes misèries humanes, però és prou sabut que cap ambició desmesurada no pot ser satisfeta sense una gegantina manca d’escrúpols. Per reeixir en una ànsia de poder a qualsevol preu cal renunciar als principis ètics i a la dignitat. Sense el pes d’aquestes dues ‘lloses’ tot és molt més fàcil, perquè s’evita la mala consciència i el codi ètic personal es redueix a aquella vella dita que diu “afarta’m i digue’m moro”. Per això Àngel Ros no ha tingut cap escrúpol a l’hora de signar un pacte execrable amb una formació ultranacionalista espanyola com Ciudadanos en contra dels drets nacionals del nostre país.
Per la poltrona de Lleida, el senyor Ros ha decidit donar encara més força al supremacisme de la llengua espanyola a la capital del Segrià i prohibir la col·locació d’estelades en edificis públics i també el suport, ni que sigui de paraula, a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ell ho ha explicitat així: “Tenim una bona sintonia amb Ciudadanos i identificacions en molts àmbits”. El nacionalistes espanyols sempre tenen molt bona sintonia entre ells contra la identitat, la llengua, els símbols i les llibertats de Catalunya. Diu el senyor Ros que abans de pactar amb Ciudadanos va oferir un govern de coalició a CiU, i que li van dir que no. Però l’excusa no serveix, per dues raons. La primera és que ningú no té cap obligació de pactar amb ningú; i la segona és que si ningú no et vol, la solució no és vendre’t la dignitat per retenir el poder, sinó renunciar-hi per salvaguardar-la.
Allò que Àngel Ros salvaguarda, però, és la cadira. La cadira tot s’ho val. I com que aquesta és una ambició molt difícil d’amagar, es veu obligat a justificar-se tot dient “no m’he venut l’ànima”. Però és nota que és una justificació provocada per la lectura que segurament va fer un dia d’una de les obres més famoses d’Oscar Wilde, aquella que ens parla de la indigència d’ànima que de vegades trobem en persones que tractem d’excel·lentíssimes. És una llàstima que, de passada, no hagi recordat una reflexió de fa dos mil anys sobre la buidor existencial del qui es ven l’ànima per guanyar el món, i que Thomas More va fer seva en ser condemnat per Enric VIII.
Amb relació a la llengua, el pacte del partit d’Àngel Ros amb Ciudadanos utilitza el demagògic pretext de la “igualtat” entre el català i l’espanyol per marginar el primer. I és que la “igualtat” és l’eina que utilitza sempre el supremacisme espanyolista per eliminar la discriminació favorable al català en l’administració i convertir-lo en una llengua inútil en favor de l’espanyola. Per entendre’ns, si, en nom de la igualtat, el professor d’un curs amb alumnes de diferents edats nega tot avantatge als més petits, és obvi que està afavorint els més grans. Els petits, per tant, mai no aprovaran. És precisament en nom de la igualtat, que els petits han de tenir avantatges que són inadmissibles en els grans.
Sobre la prohibició de penjar estelades, el pacte diu que cal “garantir la neutralitat de l’espai públic” i que “s’impedirà la utilització del municipi per a la instal·lació o col·locació de símbols ideològics de qualsevol mena”. Que no és un símbol ideològic, la bandera espanyola? Que no és un símbol d’opressió, per a bona part de la societat catalana? On és la pretesa “neutralitat” d’aquesta bandera? És neutral, una bandera que s’imposa als ciutadans per damunt d’allò que puguin decidir democràticament? No és una bandera perfectament legal, l’estelada, amb la qual s’identifiquen milions de catalans? No mereixen respecte els lleidatans que se l’estimen? Podem intuir la resposta del senyor Ros i de Ciudadanos: “Que se l’estimin en la intimitat”. És a dir, com en el franquisme.
Pel que fa a la prohibició de donar suport a l’AMI es desqualifica per si mateixa per antidemocràtica. Només una ideologia reaccionària pot impedir una cosa així; només uns principis totalitaris poden prohibir que un consistori es pronunciï per votació entorn els temes que li vinguin de gust, ja sigui en defensa dels negres, dels homosexuals o dels pobles; només una actitud supremacista pot criminalitzar la defensa dels drets humans. I, ves per on, el dret a la independència de tots els pobles de la Terra n’és un.
Vist això, és una llàstima que el senyor Àngel Ros no es dediqui al teatre; hi faria un formidable Ricard III. El retrat shakespearià de l’home disposat a tot a canvi de poder li escau força i, just abans d’abaixar-se el teló, fregaria l’excel·lència en l’escena en què, ferit de mort en la batalla, Ricard cau a terra i prega: “Un cavall, un cavall! El meu regne per un cavall!” Hi ha homes així, homes que ho donarien tot per una engruna de poder.
