El camp unionista és un desgavell. Tota la seva aposta passava per asseure’s a esperar que les forces independentistes es devoressin entre si, incapaces de plantejar un conflicte, seriós i articulat, que tingués possibilitats reals d’obtenir un suport majoritari de la societat catalana. En aquest sentit, els partits unionistes -tant els de Madrid com els de Barcelona- estaven totalment convençuts que ni tan sols hi hauria eleccions el 27 de setembre. De fet, era el mantra que repetien una i altra vegada quan detectaven un micròfon a menys de dos metres.
El mateix pel que fa al govern espanyol. La informació que els ha arribat durant aquest temps coincidia en aquest diagnòstic, entre d’altres raons perquè la subministren, en gran part, els seus subordinats catalans, sempre tan submisos. No calia fer res, els deien, perquè Mas i Junqueras s’estaven barallant pel control d’un govern autonòmic arruïnat i en mans del FLA que subministra, graciablement, el ministre Montoro.
Per tot plegat, ara no tenen ni idea de com reaccionar. Alícia Sánchez-Camacho intenta articular una moció de censura per posar en valor els seus 19 diputats, més que ningú altre en la barricada unionista. Això li va bé a ella, però no tant al PSC, que procura acostar-se més a Podemos, seguint les directrius del PSOE. I Ciutadans hi té poc a guanyar, ara que visualitza una gran entrada al poder de l’estat. Tot són interessos de curta volada, tot és misèria política.
Ara s’han traslladat a aquell cantó les crides a la unitat, a la priorització dels interessos comuns. Sense gaire èxit, de moment. Ells també estan en una disputa pel poder, en una batalla pels ministeris que es posaran en joc el mes de novembre.
La llista unitària està demostrant que l’independentisme és generós i que, contràriament a les previsions, l’unionisme és egoïsta i curt de mires. Ves per on, al final resulta que la prepotència els fa més vulnerables.
