Acabo de llegir en aquest mateix diari que l’alcadessa de Barcelona cova el dubte de participar en la manifestació de la Diada a la Meridiana, perquè tem que esdevingui l’arrencada de la campanya electoral de la candidatura independentista. Està en el seu dret, com ho estaran alguns dels seus regidors de fer el contrari, però, ¿ho havia de dir tant d’hora? ¿no podia esperar a llegir la llista, a seguir el curs dels esdeveniments fins l’onze de setembre, abans de pronunciar-s’hi? ¿O és que no pot evitar considerar que l’ajuntament de Barcelona li atorga un poder que pot usar a discreció, i a toc de trompeta, enfront d’altres poders? Si fóra així, i també trobéssim just que estigui en el seu dret de fer-ho, caldria preguntar-se a quins poders no identificats s’està enfrontant l’alcaldessa de Barcelona, quan proclama els seus dubtes urbi et orbi. Perquè, si no és pas a un altre president municipal, a un conseller, al president de l’ANC, a la presidenta d’Òmnium, o al president de la Generalitat, ¿podem esbrinar a quina mena de poder s’està enfrontant, en el seu imaginari, l’alcaldessa de Barcelona? Jo gosaria afirmar que a un bloc de poder institucional-popular que vol la llibertat dels catalans.
Alguns diran –i potser ella no ho pensa, però tant se val, perquè el seu posicionament ens permet deduir-ho—que no tots els catalans volen la mena de llibertat que propugnen els partidaris de la llista unitària. I potser tindrien raó, però, a continuació, se’ls podria preguntar si, aquella part de catalans que no combrega amb la llista unitària, vol la llibertat. I, si la volen, caldria saber com la pensen obtenir. A no ser que, comptat i debatut, ens diguin que no es tracta de la llibertat dels catalans, sinó de la dèria d’uns quants que només volen mantenir els seus privilegis. I aleshores caldria demanar-los quins privilegis defensen els que consideren que els catalans no lluiten per la seva llibertat. El que no és admissible és que Barcelona, la capital de Catalunya, practiqui la falsa equidistància dels neutrals davant els esdeveniments històrics que s’estan produint. N’hi ha que han exalçat la valentia de l’alcaldessa, perquè, des d’una posició d’esquerres catalana, s’ha enfrontat a la dreta independentista –com dient que el fet que no sigui directament Podemos, que s’hi enfronti, autentificaria i magnificaria el gest de Colau com a “genuïnament català d’esquerra”–, però això és una deformació miop: de fet, l’alcaldessa de Barcelona pot tenir una posició esquerrana davant la qüestió social, però, en la qüestió nacional, quan fa el “don Tancredo” entre la llibertat dels catalans i l’Estat que els hi nega, és dretana, perquè accepta de fet l’statu quo imperant de la Constitució espanyola sabent de sobra que mai podrem decidir sobre res, si no guanyem la llibertat per nosaltres mateixos. I, mireu, en aquest punt, la llista unitària serà més o menys de dretes, però, en la qüestió nacional, i enfront de l’Estat i els seus partits i servidors, és clarament d’esquerres. L’alcaldessa de Barcelona també té tot el dret de dir-nos que ella confia que els canvis a Espanya, de la mà dels seus socis a l’ajuntament, permetrà donar la paraula als catalans, sempre que se sotmetin a la nova dinàmica espanyola. En té el dret, però que ho digui. Perquè, el dia que PP, C’s, PSOE, i Podemos, amb distintes combinacions entre si, al centre i a la perifèria, ens neguin el dret a la llibertat per enèsima vegada, Ada Colau no podrà mirar cap a una altra banda i dir que ella passava per allà…
