Fa cinc anys de la manifestació contra la sentència de l’estatut. Ficats com estem en el debat sobre les llistes civils, administratives, orgàniques i semi desnatades, l’aniversari ha passat sense pena ni glòria. És una llàstima perquè precisament aquestes setmanes si alguna cosa ens fa falta als indepes és perspectiva. L’actualitat catalana ha caigut en mans de fanboys histèrics, de filtradors professionals, enquestes agitprop i de gabinets de premsa que han oblidat que ara mateix el debat que hauríem d’estar tenint és el constituent i no el del destí electoral del MHP.
La manifestació del 2010 va ser moltes coses. Reacció de dignitat vers un Estat podrit encarnat perfectament per aquella fotografia dels magistrats fumapuros a la plaça de toros. Va ser una acció d’esperança que enllaçà amb els referèndums del 2009 i que començaven a construir l’autèntic protagonista d’aquest país i d’aquest procés: l’urna. A la manifestació de l’any deu vàrem viure un esdeveniment profètic. Tots els líders polítics i socials s’aixoplugaven rere la immensa pancarta que, teòricament, liderava la manifestació. La munió de gent va impedir que Pujol, Montilla, Barrera, Maragall i altres dirigents del moment poguessin encapçalar res. La gent els va flanquejar, superar, rodejar. La pancarta, el lema i les patums van esdevenir irrellevants i va ser la gent la que es va fer protagonista.
Oblidem massa sovint que això és el que importa del ‘procés’. El protagonisme del poble organitzat. El seu desvergonyiment, la seva falta de por i la seva alegria. I és important tornar-ho a dir quan tanta gent es mostra confusa i cansada. En cinc anys, només cinc anys, hem enfonsat els partits centrals del règim del 78. Hem deixat Duran atrapat en una porta giratòria. Hem fet dels anticapitalistes socis constructius i enraonats. Hem refundat ERC i CDC. Ens han conegut al món, ens han prohibit, detingut, impugnat, imputat i insultat com mai. En cinc anys hem oblidat que tenim Estatut per passar a discutir sobre la Constitució Catalana.
No és aquest l’article d’un optimista del gènere brètol. És d’algú que creu que ho tenim bé. Raonablement bé. Sobretot perquè des d’on som ni es pot recular ni ens podem aturar.
Tres llistes de partits que mostrin que es pot ser liberal, socialdemòcrata o anticapitalista amb una mateixa voluntat republicana. O una llista civil que ens retorni a l’imaginari d’aquell 2010: La gent mana. Tanmateix, haurem de guanyar. Escons i vots. I serà el 27 setembre. I ara, que no ens agafi el tremolor de cames ni ens ataqui la gasiveria ni la cobdícia.
