‘Ets un polític coratjós’ li va dir Bill Clinton a Aleksandar Vucic, primer ministre de Sèrbia. Va ser el passat dissabte, 11 de juliol, i es trobaven dins mateix de les naus de Potocari, al Memorial d’Srebrenica, on va tenir lloc una part del genocidi que va acabar, fa vint anys, amb la vida de més de 8.000 persones.
La societat sèrbia encara no ha fet l’autocrítica que li pertoca i no està disposada a permetre que els seus representants parlin del genocidi de Srebrenica. Per això, polítics com Vucic fan servir eufemismes i parlen de ‘crim monstruós’. Però Clinton tenia raó, l’assistència de Vucic al Memorial de Srebrenica va ser un gest de coratge. Només baixar del cotxe ja va escoltar els primers insults i xiulets però es tractava d’una zona protegida, pràcticament blindada, a uns dos-cents metres de la zona del Memorial on hi ha enterrades més de 6.000 víctimes d’aquella matança i on cada any s’hi enterren noves restes que han pogut ser identificades.
Però Vucic va cometre un error. Com si fos un més, es va incorporar a la comitiva formada per les prop de dues-centes delegacions internacionals que es traslladaven caminant des de les naus on havien tingut lloc els parlaments fins al cementiri del Memorial. 50.000 persones, la immensa majoria bosníacs –bosnians de tradició musulmana-, omplien aquesta part del Memorial i van esclatar enrabiats quan va reconèixer Vucic. La reacció immediata dels responsables de seguretat de l’acte i de la mateixa escorta sèrbia van fer que tot plegat quedés en un ensurt i no es lamentés cap ferit.
La primera acció de Vucic –assistir a al cerimònia oficial-, va ser un acte de coratge. La segona –voler passejar entre les tombes sense haver condemnat el genocidi-, va ser un acte d’irresponsabilitat. La primera acció va significar una passa més cap a l’entesa i la reconciliació, la segona va generar l’efecte contrari.
Potser és interessant analitzar-ho per part de les persones que ens representen des de la societat civil organitzada i també, és clar, des dels propis partits polítics catalans. Entendre la línia fina entre el coratge i la irresponsabilitat.
Posar les urnes el 9-N i assumir les conseqüències d’aquesta acció va ser un acte de coratge entès, assumit i interioritzat per totes aquelles persones que hi van donar suport dipositant un vot igualment coratjós i determinat.
Afrontar el 27-S, els comicis de major transcendència de la Catalunya contemporània, sense la participació dels líders polítics que defensen aquest procés d’autodeterminació -i molt especialment sense el president Mas, el cap de l’oposició, Junqueras, i cares reconegudes de la CUP, com Fernàndez, Arrufat o Vallet- hauria estat un acte d’irresponsabilitat.
Per això, l’acord que farà possible una actuació conjunta cara el 27S és el gest polític més rellevant d’aquest nou cicle polític cap a la independència. Anem bé.
