El restabliment de relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units, una de les notícies internacionals de la setmana, permet de recuperar la memòria dels lligams existents entre l’illa caribenya i el moviment independentista, tan català com cubà. Aquests lligams són molt notables i només una visió superficial de la història els pot passar per alt o bé, també, un prejudici força comú segons el qual Cuba i tota l’Amèrica llatina, en general, és nomes cosa d’Espanya i no té res a veure amb nosaltres. Gran error…
A l’albada del moviment emancipador, cal parlar del barceloní Ramon Pintó, precursor de l’independentisme cubà, afusellat el 1855 per conspirar contra el poder colonial espanyol. Emilio Bacardí contactà amb José Martí i fou empresonat i deportat pels espanyols. El 1901, fou escollit alcalde de Santiago, amb el 61% dels sufragis. Marià Balaguer fou represaliat per parlar bé en públic de Carlos Manuel de Céspedes. El seu amic José Martí n’elogiava el compromís per la independència de Cuba. El capità Frederic Capdevila defensà els 45 estudiants acusats de fer destrosses a la tomba del periodista espanyol Gonzalo Castañón, contrari a les tesis independentistes cubanes. Capdevila denuncià la manca de proves i es negà a signar la sentència que en condemnà vuit d’ells a mort i els altres a presó. Un altre militar, Francesc Camps i Feliu, arribat a l’illa per a combatre-hi la insurrecció independentista, abandonà l’exèrcit i féu costat a les tesis emancipadores cubanes, tema sobre el qual escriví “La defensa de Holguín” i “Españoles e insurrectos“. Un altre català proindependentista, Ramon Just, fou expulsat de l’illa, s’exilià a París i publicà “Las aspiraciones de Cuba“. En aquesta etapa, però, el nom més destacat és Josep Miró Argenter. Ascendit a general cap d’estat major, combatent al costat d’Antonio Maceo, es considerava també independentista català i deia que no “havia estat mai a Espanya, perquè havia nascut a Catalunya”. Era corresponsal de La llumanera de Nova York i el seu fill fou primer ministre del govern que encapçalà Fidel Castro el 1959. El 1925, Conangla i Fontanilles aplegà aquests testimonis en la conferència “Paladines catalanes en defensa de los derechos y la libertad de Cuba“. I fou, justament, un català, Rafael Palau, l’autor de la cançó La Palma, esdevinguda símbol de la revolta independentista.
Ja sobirana l’illa, l’independentisme català arrelà amb força entre els residents, entre els quals destaquen Salvador Carbonell i Puig, a Santiago, i Josep Conangla i Fontanilles, a l’Havana. Carbonell fundà Catalunya Grop Nacionalista Radical, el 1908, i dos anys abans la revista Fora Grillons!, el primer periòdic a definir-se independentista, en l’editorial “Nostre separatisme“. El Grop provocava veritable ira entre la colònia espanyola i els entorns de l’antic poder colonial. Conangla fundà la revista “La Nova Catalunya” i el Centre Català. Nom més destacat de l’independentisme català a Amèrica, redactà la Constitució Provisional de la República Catalana, coneguda com a Constitució de l’Havana, i fou un dels organitzadors del viatge de Macià al nou continent, el 1928, durant el qual tingué lloc a la capital cubana l’Assemblea Constituent del Separatisme Català i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Un altre nom a esmentar, tot i el seu poc temps d’estada a l’illa, és Vicenç Albert Ballester, que cursà estudis de nàutica a l’Havana i a qui s’atribueix el disseny de la bandera independentista catalana, inspirada en la cubana i portorriquenya. Altres noms a retenir són Albert Daroca, Josep Murillo, Josep Pineda i Fargas i Claudi Mimó.
Si a Santiago hi havia el Grop, a l’Havana existia el Centre Català que, el 1915, deixà de penjar la bandera espanyola al balcó com era costum entre les entitats catalanes, per a hissar-hi nomes la cubana i la catalana i el 1919 assumí l’estelada com a símbol del Centre. A la capital s’hi creà també el Club Separatista Català núm.1, braç polític del Centre, que donà suport econòmic i polític a Macià, i l’Havana era, darrere de Barcelona, la ciutat amb més socis de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. A Guantànamo, les tesis independentistes eren defensades pel Blok Nacionalista Cathalònia, nascut el 1911. El 1943, el Grop fundà la Unió dels Catalans Independentistes, juntament amb catalans exiliats a Mèxic, país on edità “Cataluña. Síntesis històrica, política, cultural y económica“, amb un mapa dels Països Catalans, així com “Cataluña acusa. Un problema de derecho internacional“, opuscle que, per evitar-ne la difusió, alguns cercles d’exiliats espanyols intentaren d’acaparar en la seva totalitat. A més de les capçaleres ja esmentades, cal recordar “Nació Catalana“, “Butlletí de Catalunya” i “Butlletí d’Informció Catalana“, publicacions independentistes en llengua catalana, editades a Santiago de Cuba, com el “Butlletí de Germanor Catalana” de Camagüey o “Aubada”, “Catalònia” i “Prou!”, a Guantànamo. Entre 1956-1958, sortí a l’Havana “COMBAT”, editat per un grup de patriotes en defensa dels Països Catalans. Després de la guerra (1936-1939), s’exiliaren a l’illa Joan Torres i Picart, antic secretari general d’Estat Català, qui, amb la victòria castrista, ocupà càrrecs tècnics de responsabilitat en el règim revolucionari; el farmacèutic i activista independentista M. A.Baltà, fundador de la Societat d’Estudis Militars, el 1924, i cunyat de J.M.Batista i Roca i d’Alfons Maseras i també el mariner Pere Clua, que havia participat en els fets de Prats de Molló.
El primer president de la Cuba independent, Tomás Estrada Palma, d’ascendència catalana, presidí un acte al Centre Catalanista de Santiago, el 1902, amb banderes cubanes i catalanes, fet que provocà nombroses protestes entre els espanyols residents. Fernando Ortiz Fernández, etnohistoriador cubà, membre del Centre Català de l’Havana on s’inscrigué amb el nom català de “Ferran”, el setembre de 1941 hi pronuncià la conferència “Por las libertades de Cataluña y Cuba, por el triunfo de la democracia universal”. Fins i tot, Josep Arroyo i Maldonado, periodista i diplomàtic, que havia viscut d’infant a Catalunya i fou cap de premsa del president Fulgencio Batista, entre 1948 i 1949 presidí el Centre Català de l’Havana i en dirigí la revista, “La Nova Catalunya”, d’irreductible orientació independentista i, el 1950, fou homenatjat per la colònia catalana. D’algunes d’aquestes coses vaig parlar-ne amb Fidel Castro, fa ja 18 anys, tot sopant una nit al Palacio de la Revolución, juntament amb altres companys de la delegació d’ERC. En mantinc un testimoni històric: la signatura de Castro al bell mig de l’estel blanc en el triangle blau de la nostra estelada, mentre em preguntava: “Per a què volen ser vostès independents?”. “Per a no desaparèixer del mapa, com a poble, igual que vostès”, vaig dir-li. I reblà la pregunta: “I un cop independents, quin objectiu tenen?”. I vaig respondre,: “No desaparèixer del mapa com a poble, igual que vostès”. Alt com un sant Pau, em va abraçar mentre em xiuxiuejava una frase en veu baixa, enmig de la xafogor de la nit havanera, ja a altes hores de la matinada. Els sopars, amb Fidel, mai no han estat curts…
