La llista unitària es va omplint de tota mena de noms. Gent famosa, gent de prestigi, alguns tècnics, nous noms de la nova societat civil nascuda a l’entorn del procés… I polítics. A molta gent li fa molta patxoca, il·lusió i trempera. Però arribats a aquest punt i sense ganes de mirar enrere, em pregunto ara que tenim a Llach, Reyes, Forcadell i Guardiola, si era tan absurda la idea d’una llista absolutament civil.
No, no vull obrir debat sobre una cosa impossible però queda clar que la societat catalana era i és prou forta i diversa com per comprometre a gent molt vàlida sense haver de tirar necessària i obligatòriament de les organitzacions partidàries. I això ens porta a una reflexió de futur. El Parlament constituent català de setembre estarà ple de gent disposada a fer política però a ser polítics. És, més enllà del procés per la república, un espectacle revolucionari. Gent que ocuparà les institucions amb intenció de superar-les, transformar-les, refregar-les si cal i no de gestionar-les.
La complexitat s’instal·la en les nostres vides i al país. Una complexitat que farà que els polítics i les seves organitzacions es vegin obligatòriament encaminades a empeltar-se de les formes de fer de la gent. Els partits, a part de construir la república, hauran de de-construir-se, de repensar-se enfront les idees, maneres de fer i de pensar de la gent que ve directament del carrer.
Per si no en teníem prou amb els dos eixos, ara tindrem a més dos processos. El de la construcció de la independència i el de la reconstrucció de les organitzacions de representació política.