Si algú vol saber què passarà el 28 de setembre ja li ho diré jo: no passarà res. Fins ara tot el que hem tingut ha sigut una lluita per veure quin dels tres partits independentistes pagava la ressaca del 9N. Després del 27 S, el que tindrem serà una lluita per veure qui paga els plats trencats de la comèdia que hem viscut els últims mesos sobre la unitat i les polítiques socials. Màxim que pot passar, segons quins resultats tregui l’independentisme, és que l’Estat es comenci a plantejar la possibilitat remota de celebrar un referèndum controlat per intentar rematar-nos.
Per arribar aquest punt, naturalment, Madrid necessitaria que el panorama català es degradés més i que els electors favorables a la independència perdessin més la confiança en els seus líders polítics -professionals o no. L’últim recurs de l’Estat, si la confusió i els diners no ho arreglen, serà acabar amb l’hegemonia de l’independentisme com va començar, amb un referèndum que asseguri la victòria dels partidaris de NO. Abans d’arribar a aquest punt, però, encara han de passar moltes coses. Ara mateix, l’unionisme en té prou de guanyar temps per tal que els líders de la secessió es vagin posant la corda al coll amb les seves pors, els seus càlculs maquiavèlics i els seus cops de colze.
Imaginem-nos que el president Mas hagués tirat endavant el 9N tal com el va dibuixar, quan va convocar les eleccions del 2012. Imaginem-nos que hagués signat una llei catalana per legitimar el referèndum i hagués dit que aplicaria el resultat. Saben què hauria fet Rajoy? Exactament el mateix que va fer amb la festa noucentista del 9N, recórrer als jutjats. Encara que l’ultra espanyolisme de Barcelona li demanava que portés els tancs i que suspengués l’autonomia, l’única cosa que hauria passat és que ara tindríem els jutjats espanyols plens de papers i la societat dividida entre una part de catalans favorables a la nostra legalitat i una minoria favorable a la legalitat espanyola.
No sé si ja seríem independents però segur que el panorama polític seria molt més clar. Ni Podemos, ni Unió, ni Iniciativa no podrien traficar amb les misèries heretades de l’autonomisme, o les vacil.lacions de l’independentisme. L’Angel Ros no hauria pogut obrir la porta de Lleida a Ciutadans, perquè el partit d’Albert Rivera no en tindria prou de posar una nena guapa per dissimular el seu discurs neofalangista. El president Mas i l’Oriol Junqueras continuarien rivalitzant, però el seu prestigi hauria agafat gruix. Mas no hauria hagut de vendre la moto d’una unitat que ja existia i Junqueras no hauria deixat de confiar en Mas, que és una cosa que passa quan t’intenten enredar una vegada i una altra, i encara et tracten com el majordom a la teva pròpia casa.
En politica, les accions són importants no tant per la situació que creen com per la situació que aconsegueixen evitar. El president Mas va preferir evitar un xoc de legitimitats amb l’Estat espanyol, que no pas una situació de confusió i de desconfiança dins les seves pròpies files. El president es va equivocar creient que podria utilitzar ERC per regenerar el seu partit i forçar l’Estat a negociar, igual que Junqueras es va equivocar quan va preferir continuar empenyent CIU cap a la celebració del 9N que no pas retirar el suport al govern i assumir el risc de dir la veritat. Si ningú no ha agraït a Junqueras el 9N, pel qual va arriscar i lluitar més que ningú, el president Mas no es pot estranyar que fins a última hora el seu coll hagi perillat.
M’he divertit veient com ha tombat la relació entre la CUP i el president Mas els últims dies, després de tants elogis astuts i de tantes abraçades interessades. Durant el 9N, la CUP es va deixar estimar per CiU per fer la pinça a ERC, i ara han donat un bon ensurt als convergents donant suport a una llista unitària sense polítics. Amb la llista conjunta, Mas vol evitar d’exposar CDC a una derrota i a les despeses d’una campanya electoral, mentre Junqueras vol evitar que li diguin que és poc patriota. El líder d’ERC espera que els vells convergents es vagin morint i que la sociologia li sigui cada cop més favorable, mentre que Mas espera que Junqueras quedi atrapat en una mena de neopujolisme independentista resistent, però impotent per trencar amb Espanya.
El poder consisteix a dir que faràs una cosa i fer-la; si dones gat per llebre els adversaris t’envien els llops i els teus seguidors perden la confiança i es dispersen. El 9N, Mas no va calibrar la importància que tenia la seva credibilitat i la de Junqueras en un moment en el qual el prestigi dels polítics espanyols estava sota mínims. Encara avui els ciutadans espanyols són uns dels que més desconfien de la seva classe política, segons els rànquings del OECD, d’aquí ve l’èxit de Ciutadans i de Podemos. Fins a fa poc, Mas i Junqueras gaudien d’un prestigi molt superior als de la resta de polítics de l’Estat, però han quedats tocats pel simulacre del 9N. Crec que s’equivoquen si es pensen que solucionaran els seus problemes amagant-se en una llista civil de la qual en sortirà tothom socarrimat.
Acceptant unes plebiscitàries, com a substitut d’un referèndum emparat en la legalitat catalana i en les lleis internacionals, el bloc sobiranista està acceptant de facto la legitimitat espanyola. Els politics catalans i algunes patums entusiastes em fan pensar en aquells soldats que a mitja guerra es claven un tret al peu amb l’esperança que els enviaran a l’hospital.
