“No n’hi ha prou només amb voler, t’has de preguntar què és el que faràs per aconseguir el que desitges”, brillant frase del president nordamericà, Franklin Delano Roosevelt, i que podria ser un excel·lent resum del que ha passat aquests darrers dies: els partits sobiranistes i les entitats han estat negociant intensament, apassionadament, jugant-s’ho tot, per passar del “vull” al “com ho faig”. I han acabat trobant la millor fórmula.
No és cap secret per ningú que en nom d’Òmnium vam proposar-ne una altra, que es basava en un referèndum i unes eleccions, mal anomenada “llista sense polítics” (i ferotgement atacada, sovint sense haver-se molestat a llegir-la i entendre el punt de ruptura que suposava). Tant se val. No va generar el consens suficient i n’hem trobat una altra. Com que és la que sí que ha generat aquest consens més ampli, majoritari, és la bona. I punt i a part.
Però potser va servir per adonar-nos que era necessari una sacsejada al procés, que ens hi estàvem jugant el futur dels nostres fills, que el preu del no acord era, senzillament, cremar una generació de catalans.
He viscut i he sentit aquests dies com el pes de la història queia sobre espatlles molt honorables, gairebé de manera literal. I com el patriotisme de tots ha permès arribar a aquest acord que busca guanyar la independència de Catalunya. Perquè aquest no és l’acord d’uns o d’uns altres, és l’acord de tots, per fer-ho junts, col.lectivament. Per guanyar.
Sí, ens hem proposat guanyar. I ho hem decidit fer sentint-nos hereus de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme i de la passió per la llibertat, perquè sabem que una pàtria lliure, com diu el professor Viroli, només pot comptar amb la força i l’esperit cívic dels ciutadans desitjosos de ser lliures. Per això el patriotisme civil es contraposa al nacionalisme ètnic. Per això, seguint encara el professor Viroli, el patriotisme no demana una lleialtat cega sinó una lleialtat crítica.
El canvi psicològic dels catalans, al meu parer, lluny d’una motivació econòmica, s’ha basat en la dignitat i l’orgull de ser i de sentir-se fills d’un poble que ha estat lliure, que se sent lliure i que vol tornar a ésser-ho. Però, sobretot, ara mateix, el que hi ha és el desig de voler guanyar.
Això ho ha canviat tot: sabem que no es tracta només d’enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. I per primer cop, l’independentisme construeix, comparteix i connecta. Busca aconseguir que la força de la veritat sigui entesa com la força de la voluntat adquirida col·lectivament.
Arriben ara els moments més crítics i apassionants. No hem de tenir cap por, excepte del fet de no ser responsables. Tenim el pacte i la fórmula per guanyar. Tenim la millor gent al darrere. Estem preparats. Cada dia som més a prop de tornar a casa. Guanyarem.
