La UEFA ha expedientat el F.C. Barcelona per les estelades aparegudes en la final de la Champions League de Berlín (6 de juny). D’entrada, i des del desconeixement, xoquen dues coses: a) que la UEFA pugui restringir pel seu compte un dret fonamental com és el de la llibertat d’expressió. I, b) que no es vagi contra els organitzadors –la pròpia UEFA- o, potser, el propietari de l’estadi. ¿Quina responsabilitat se li pot atribuir al club blaugrana en el que facin els espectadors, catalans i de tot el món, a una final jugada en sòl alemany?
Tot resultaria realment molt estrany si no fos per la tensió existent entre Espanya i Catalunya, i la particular manera de fer del govern espanyol, capaç d’utilitzar el que sigui per combatre el sobiranisme.
Així, el president del Consell Superior d’Esports (CSD), Miguel Cardenal, ha celebrat l’acció de la UEFA, a més d’arremetre –sense que ningú li ho demanés- contra el president Mas. Curiosa manera d’entendre la seva funció: en comptes de defensar un club espanyol –agradi o no legalment ho és-, s’alegra que el puguin condemnar i multar. No cal ser un endevinaire gaire dotat per imaginar qui ha pressionat la UEFA perquè actuï contra el Barça.
Recordem que la final de Berlín va venir just una setmana després de la colossal esbroncada a l’himne espanyol al Camp Nou en la final de la Copa entre l’Athletic Club i el Barça. Tot plegat té el regust agre de la revenja.
Per tant, resulten més que comprensibles les paraules de l’exvicepresident Carles Vilarrubí acusant el govern espanyol de perseguir el Barcelona arran de la presa de posició blaugrana a favor de Catalunya.
Un cop més, l’Estat espanyol actua contra aquells a qui hauria de servir (i que el financen amb els seus impostos). En aquest cas, el Barcelona, els seus socis i els aficionats catalans, espanyols i d’arreu que van viatjar a Berlín.
No cal esperar, doncs, que el govern del PP –el mateix que ha imposat la infumable i vergonyosa ‘llei mordassa’- surti en defensa ni de la llibertat d’expressió ni, molt menys, del Barça.
Potser li podria donar un cop de mà, atesa la seva rica agenda internacional, Duran i Lleida. Segurament l’encara president de la poderosa Comissió d’Exteriors del Congrés de Diputats podria resultar prou útil, si no estigués tan ocupat clavant guitzes –ell també- a Artur Mas i al moviment sobiranista.
