I amb l’acord, parèntesi de sectarisme i d’egos en el moment adequat. Tard? Mai no ho és del tot per a certes fites d’aquelles que pintaven impossibles. I és que el sectarisme polític li ha fet un mal a aquest país inversament proporcional al bé que ha reportat (circumstancialment) a forces polítiques com certa esquerra i succedanis que n’han viscut durant dècades. El que representa ara Ada Colau a Barcelona és la versió 2.0 d’aquest procedir que amb l’acord entre sobiranistes perdrà. I ho farà perquè perdrà aquell odi que reivindicava la podemita Gemma Ubasart com a estendard contra Artur Mas i allò que representa.
Ara l’alcaldessa de Barcelona ha dit que el president i els seus “van d’independentistes” i que no se’ls creu. I a ella, qui la creu? Qui se’n creu el compromís amb el procés? Molts en tenen molts motius i ningú no la pot posar en dubte, però segur que els qui hi confien són menys que els qui, desterrat el sectarisme, veuen que difícilment seríem on som en la situació d’abans i després en la relació amb l’Estat sense l’aposta dels odiats per Colau. I no cal ser de Convergència per veure-ho clar. Simplement cal no estar encegat per una animadversió malsana i aturadora. Afortunadament, això l’independentisme ho pot conjurar en el moment just.
Perquè el món Podemos i satèl·lits no és que no es creguin Artur Mas. És que militantment no ho volen. I arribaria el dia que Mas estaria pactant les condicions de la independència amb els últims interlocutors necessaris per culminar-la, i els Colau de torn encara estarien dient que no va de debò. Aquestes petiteses també ens descriuen la política i la societat. Aquest repartir carnets des d’una superioritat moral absurdament autoconcedida pels guardians de les essències del bé comú és força cridaner. I malgrat tot, malgrat no haver fet res encara per la independència, qui s’atrevirà a dir-li a Colau i els seus que no se’n creu l’independentisme? Qui posarà en dubte que el 9-N, com va dir, ella votés sí-sí? Afortunadament (o llirimanísticament) ningú. Perquè aquí el punt de prudència va mal repartit però hi és.
El simple fet de dir que algú “va d’independentista” (o del que sigui) ja és una mostra d’una supèrbia total que situa dalt d’un pedestal algú que concedeix i nega credibilitat a les intencions o al ser d’un altre. Fa això i situa l’interpel·lat en un fossar que igual es concep com a masmorra. És l’esquema mental d’alguns. Com aquella noia de Podem que fa uns mesos em deia: “Els del PP són repulsius, però els convergents són pitjors perquè fan el mateix i no ho semblen”. Exacte. El mateix. Són clavadets. Una criatura de P5 veient un parell de Telenotícies te’n sabria trobar unes quantes diferències de fons, però els encegats pel sectarisme no. Aquests els podem donar per perduts i al màxim que el sobiranisme pot aspirar és a què no facin molt de mal. Però, i el sectarisme dins l’independentisme? Veurem els pròxims dies del tot si ha marxat de vacances quan més calia, després d’un final de curs on se li ha girat feinada. I si les vacances són indefinides, millor. Però mentre arribin i durin quan la politiqueria més sobra, benvingudes.
