Quan escric aquestes línies, òbviament, encara no sabem el resultat del referèndum que el govern de Syriza ha convocat per avui diumenge. Un referèndum que, en la seva literalitat, parla de la negociació del deute grec amb els creditors privats i amb els estats de la UE i la Troika. I dic que la seva literalitat parla d’això perquè el seu fons ultrapassa el debat monetari i fins i tot, el tema essencial de la legitimitat del deute i de les polítiques d’austeritat. Les urnes que s’omplen a Grècia són les armes d’un combat que avui planteja la seva primera gran batalla formal. Un combat entre les sobiranies populars i la sobirania aristocràtica de noves entitats polítiques que pugnen per prendre possessió del control del vell estat nació. Mirem-ho d’aprop.
La Troika, o si volen el FMI, l’Eurogrup i fins i tot a la mateixa UE, són subjectes polítics que, des de la crisi de l’any set, reclamen per a sí mateixos una legitimitat que fins ara tenien en exclusiva els estats. No volen anul·lar-los, és cert. La seva és una lògica imperial. Un disseny on el seu poder acull per sota una munió de poders menors bé siguin territorials, econòmics, sectorials o culturals. I per què qualsevol imperi funcioni, és imprescindible l’obediència i el reconeixement explícit o submís d’aquest mateix poder imperial. En aquests darrers anys, l’obediència a la política d’austeritat ha estat la prova del cotó per calibrar l’acceptació d’aquesta nova sobirania feudal. Tot ha anat prou bé. Vagues, queixes, misèria però cap organització seriosa de la resistència. Fins avui. Els grecs voten (i espero que votin no) per escatir una cosa molt més important que el deute. Voten per saber de què serveix votar a un govern. Voten per esbrinar quin son els límits de la democràcia. Voten de fet, per aclarir si encara podem parlar de representació popular en un context de poders verticals cada vegada més hegemònics.
I en els prolegòmens d’aquesta primera batalla entre la representació popular i el poder inefable i absolut, una estelada al bell mig de la Plaça Syntagma. Fedon Ampatzouglou, un jove grec, la va fer ballar en una manifestació de suport al no. Passi el que passi avui a Grècia, el relleu poètic que ens plantejava en Fedon l’haurem d’entomar. Perquè la independència catalana no només és del poder estatal espanyol sinó també dels seus superiors. El sí català és el mateix que el no grec. Volem pobles lliures i no estats vassalls. Encara que sigui el propi.
