“Fer un sin-pa”, “fer un calvo”… Les expressions que comencen així no sempre tenen un final del tot edificant. Però em permetran que amb la proposta de “fer un Guardiola” trenqui un pèl la norma. Perquè sí, en el fons tots sabíem que Pep Guardiola faria el pas en el moment adequat. Que hi seria quan calgués. Que no fallaria. I que ho faria sense estridències, amb la calma, sense necessitat de gaire gesticulació. I, com ell, crec que molta gent farà de cara al 27-S.
Ahir a la ràdio sentia com un tertulià acusava “els convergents” de fer que estan per la independència, però deia dubtar-ne i fins i tot afirmava vehementment que, arribat el moment clau, serien els de Podemos, els Usabart i Coscubiela, els que donarien la cara i se la jugarien per la independència. No com els Mas, venia a dir, i rememorava implícitament altres moments de la història (vegis la República i la guerra civil espanyola), com fent-ne paral.lelisme. Una anàlisi que venia de persona intel·ligent però plagada de prejudici i amb ganes d’aplicar esquemes caducs a una realitat nova, plena de nous ciutadans i de noves mirades.
Perquè, gesticulacions de puresa ideològica a banda, i desterrades les ridiculeses de peticions de credencials sobiranistes o demòcrates, allò que hagi de passar el 27-S i més enllà vindrà de la mà d’una societat madura i majoritàriament vacunada contra el sectarisme que l’ha capat en molts moments clau. I no només hi vull creure, sinó que a més tenim exemples que hi ajuden, com la gran llista que han sabut impulsar Convergència, Esquerra i les principals entitats socials del país. Ajuden a voler-hi creure en ferm, casos com aquest i com el testimoni de Guardiola i tants altres. Gent que si dóna lliçons és en el terreny de joc, arriscant, innovant, sorprenent, jugant-se-la quan cal, sense gran parafernàlia ni autobombo previ. Fent allò que se n’espera o no, però fent-ho. Passant bastant dels saberuts que des de la perifèria de la centralitat política no només ens diuen com construir un estat sinó que ja ens estan perdonant a la resta la vida i defensant sense alternativa plausible com haurà de ser la societat de la Catalunya independent.
Passar d’això, no crispar-se, estimant-ho com a dany col·lateral del procés que cal assumir, és com molts faran un Guardiola i, malgrat tot, malgrat certs companys de viatge, miraran al futur. I així, si són prou gent, faran possible un canvi històric. Un canvi que, de donar-se (que no està assegurat per causes exògenes i per unes quantes maques d’endògenes), arribarà passant bastant d’aquella fatalitat històrica que molts que diuen combatre-la abonen amb el seu procedir. No és el cas de Guardiola. Ja ha demostrat que és de no resignar-se. Com tants d’altres. Afortunadament.
