No s’ha sentit una sola veu des d’Europa que hagi posat en qüestió que el poble grec té dret a decidir sobre les condicions de pagament del deute. I això que del que es tracta és d’incomplir, o no, els acords firmats amb els creditors. Dit d’una altra manera, Europa considera que els grecs tenen dret a decidir, fins i tot si això pot implicar un perjudici financer que recaurà sobre entitats o institucions pròpies.
Al govern grec se’l pot acusar de demagògic, és possible, però no pas d’antidemocràtic. Davant d’una decisió d’aquesta gravetat, són els ciutadans els que han d’assumir la responsabilitat del seu destí, essent conscients de les conseqüències que implicarien una i altra opció. En el fons es tracta de triar entre el mal menor d’una oferta que els perjudica, però els pot deixar sobreviure i la possibilitat, incerta, de què el seu vot sigui l’inici d’un esclat en cadena que canviï el sistema de relació entre el nord i el sud d’Europa. Entre malviure i una pura hipòtesi, la decisió és seva.
Els que no decidiran res seran els ciutadans espanyols, catalans inclosos. Les elits de Madrid no posaran mai en qüestió els seus privilegis per canviar un sistema que els afavoreix. Per això no paren d’assetjar el govern grec en totes les instàncies que poden, encara que les propostes de Tsipras beneficiïn objectivament estats tan endeutats com l’espanyol. Al final, indirectament, haurà estat el poble grec qui haurà decidit sobre l’espanyol.
