Vagi per endavant que ni sóc euroescèptic ni tinc cap mena de simpatia per les polítiques populistes, i els seus representants, que empastifen el nostre Vell Continent en aquests darrers, tristos i frívols anys pre i ja suposadament postcrisi. Dit això fa molts anys que lamento i critico l’actitud que tenen els dirigents polítics europeus, comunitaris i estatals, alhora d’afrontar la realitat política i social del nostre continent. Han passat d’una actitud irresponsablement acrítica i banalment autocomplaent davant dels afers de la Unió Europea, a una d’insultantment catastrofista i desafiant davant de noves propostes polítiques que albiren una Europa diferent i renovada. La suposada democràcia de la UE, cal qüestionar-se, és només com així sembla, el que ells consideren dins el seu marc legal de relacions polítiques o realment en democràcia a Europa podem parlar i discutir de tot. Aquest elitisme xovinista fa molt mal a l’Europeisme moderat i dona ales a aus de pelatge molt estrany, i a voltes sorprenentment coincident, a (extrema) dreta i (extrema) esquerra de l’espectre ideològic. La gran tasca i comesa dels Pares Fundadors europeus pot quedar en no res gràcies a la mediocritat i displicència de l’establishment europeu (encara) dominant i la feina destructora dels Iglesias, Tsipras, Le Pen filla, Farrage et al que fan sentir còmodament i fluida la seva veu per Europa i arreu. I aquí entren en joc Grècia i Catalunya car ambdós territoris reclamen coses noves malgrat que aquests territoris sempre mediterranis i tots dos d’influència hel·lènica poca cosa tenen en comú. Grècia o el centralisme unitarista extrem que resulta d’una insuperable i ortodoxa ineficàcia; Catalunya la pàtria de l’amor per la diversitat, que de tan diversa pot convertir-se aviat en una olla de grills, un mercat de Calaf modern o una Babel política a imatge i semblança del que s’espera a les espanyes. Dividere et impera.
Sembla mentida, i escric aquestes línies abans de conèixer els resultats del referèndum grec, que els polítics europeus no hagin après res del que cal comunicar a un poble en moments de gran desesperació. Sembla mentida que la classe dirigent europea no entengui res del que significa el sentiment nacional o patriòtic d’un poble o d’un col·lectiu que malda per tirar endavant. Sembla mentida que es dediquin a cridar el mal temps i l’arribada de l’Avern polític i social quan saben que ells mateixos han errat en moltes decisions i han estat còmplices d’aquestes mateixes decisions que ara són motiu de crisi i consternació i que avui inflamen a populistes i relativistes com el maleït, per ells, Varoufakis i tants d’altres. Massa temps d’influència marxista o marxiana que, again and yet again a esquera i dreta, menysté i negligeix el fet nacional i les seves amples derivades.
Fa cent-setanta anys durant les revolucions arreu d’Europa del 1848 l’enze d’Engels s’atrevia a afirmar que calia destruir i fer desaparèixer la “brossa” basca de la faç de la terra ja que era una terra retrògrada i sense cap mena de futur. Euskadi avui dona lliçons, des de la seva petitesa geogràfica i demogràfica, de productivitat i relacions laborals o industrials en terminologia anglesa. Avui a l’Europa desesperada, i això inclou Catalunya, donem carta de naturalesa a vells predicadors de la causa derrotada, a sàtrapes de la doctrina injuriosa avui presentada amb renovades formes i vestimentes i a soldats derrotats del marxisme que ens deia l’enyorat Revel. Els culpables però, tinguem-ho clar, no són ells: són els nostres, i nosaltres mateixos, que ho hem permès. Hem acceptat els mals menors, les mitges tintes i totes les seves derivades accidentalistes i instrumentals; així el discurs de la superioritat moral i de la virtut social l’han tornat a fer ells. Nosaltres, mentrestant, a la figuera, al front sense novetat i, a voltes, disparant contra els nostres que això no fa mal i està ben vist, i així ens ha anat i ens anirà. De moment no hi volem posar remei. Toca despertar.
Grècia i Catalunya són dos petits o grans exemples del que avui és i ha desembocat la Unió Europea. Negar el debat, la democràcia, el sentiment i sentir de la gent pot ser possible durant temps de prosperitat, estabilitat i tranquil·litat social i econòmica però quan les coses es torcen els canvis per difícils que semblin esdevenen inevitables. Més encara en països on hi ha un vívid record de períodes obertament dictatorials i autoritaris. Si la UE s’ha de convertir i finalment oficialitzar en una mena d’autocràcia elitista hauria de ser conscient que més d’hora que tard acabarà sentint el seu cant del cigne, la seva última hora. Molts ho lamentarem, d’igual manera que lamentem la manca de projecte polític europeu, de democràcia europea i de sentit de superioritat dels vertaders demòcrates europeus, davant de sàtrapes feixistes i comunistes que quan han gaudit de predicament l’únic que han fet, en nom de la llibertat, la civilització o una peculiar i maquiavèl·lica idea de la democràcia, ha estat destrossar i pervertir els autèntics valors civilitzacionals i morals. Grècia i Catalunya dues cares de la nova Europa que alguns la volen fer
vella.
