Qui faci més esforços per la unitat serà qui més premi obtingui en cas de ruptura. Sobre aquest raonament egoïsta es construiran la llista unitària i el Govern posterior, perquè cap dels partits no s’atrevirà a ser el primer en donar un cop de porta als altres. I si ningú té prou valor com per aixecar-se de la taula, l’únic resultat possible és la unitat.
Unitat per interès? Sí. Però en política, com en els matrimonis, la conveniència és molt més sòlida que els vincles afectius desinteressats. A més, tots tres partits -CDC, ERC i la CUP- comparteixen grans franges electorals i poden veure’s directament perjudicats per una mala gestió del procés electoral.
Al final, la famosa abraçada entre David Fernàndez i Artur Mas ha resultat un símbol potentíssim del que reclamen les bases del catalanisme polític. Una abraçada física que restava espai polític a ERC, amenaçada pels dos flancs per una CDC molt activa des de la ruptura amb Duran Lleida i, per l’altra banda, una CUP en plena expansió electoral. De fet, David Fernàndez s’ha col·locat al centre de la correcció política de l’independentisme català gràcies a aquesta combinació d’activisme anticorrupció i unitarisme estratègic.
En definitiva, tot empeny cap a la llista unitària. Ara, guanyar entra dins la lògica.
