Els grecs han reclamat un retorn a la democràcia per reprendre el seu futur com a poble. Bàsicament és això, que se’ls tingui en compte. I és sobre aquesta demanda que la Unió Europea haurà de decidir. Una Europa que es desentegui de la sort d’una part dels seus ciutadans potser podria sobreviure com un conjunt de tractats entre estats, però de cap manera no podria ser una institució que atorga ciutadania. Expulsar més enllà de les fronteres els més desafavorits pel fet de ser-ho és un precedent que, tard o d’hora, acabaria fent implosionar el projecte europeu.
D’altra banda, aquesta crisi ha esdevingut desproporcionadament gran a causa de l’escassa sensibilitat dels dirigents de les institucions europees i dels principals estats, Alemanya especialment. Grècia només representa un dos per cent de l’economia europea, una dada que hauria d’haver evitat que s’arribés fins a l’extrem d’entrar en un carreró polític que pot no tenir sortida. O els ciutadans grecs són tan europeus com els alemanys o Europa està per sota de la democràcia.
En aquesta història desgraciada no hi ha bons, només uns quants dolents i milions de perjudicats. Els anteriors governs grecs, estructuralment corruptes, van falsejar les dades de la seva economia amb la tolerància -connivència?- de la Unió Europea i, a partir d’aquí, el desastre ha anat rodant cap avall com una bola de neu. Europa pot rescatar els grecs o ignorar el seu patiment. La diferència entre una actitud i l’altra és el que marca la ratlla entre la responsabilitat democràtica i la ferocitat de la jungla.
