És ben cert que durant aquests últims mesos hem fet una miqueta de ràbia, amunt i avall amb les especulacions i les anades i vingudes manicomials entorn de la llista independentista, la que ens ha de portar a l’estat propi més o menys d’hora. Aquí tothom tenia un pla, un catàleg de greuges, una llista d’amics i coneguts i una maniobra a la butxaca amb la qual redimir les vídues del país. Per sort, hem deixat de banda totes aquestes martingales, la més grossa de la qual era allò de la “llista sense polítics” (ja en vam parlar prou); s’ha perdut molt el temps —s’ha de reconèixer—, i s’han fet córrer rius de tinta per no res, cosa massa habitual en aquest país. Aquí vivim permanentment abocats a la política, i d’unes declaracions sense solta ni volta o d’unes especulacions infundades en traiem material periodístic per aturar un tren o per fer malabarismes a les tertúlies durant tota una setmana. No s’hi pot fer més. Ens atrauen les coses menudes. A partir d’engrunes aixequem catedrals.
Però aquesta setmana l’hem feta grossa. La veritat és que cap analista polític havia ni tan sols arribat a endevinar que tot es giraria en aquest sentit. Anem de sorpresa en sorpresa, de gir en gir, i esperem que tinguem per aquesta història un bon clímax. Crec que no anem pel procés amb tota la maduresa que caldria, però potser no s’hi pot fer més. Per no voler fer una llista ideològica —i sí de país…— hem acabat posant de número 1 un senyor prou d’idees, molt marcat de perfil d’esquerres dures, a més d’aquella esquerra que no vol fer componiments ni diu que s’estigui per històries… Tot un “maverick”, una mena de Tintín ideològic de bon rotllo transversal. Té sentit menys des d’una òptica de país (¿s’hauria acceptat un vell democristià de número 1?) que des d’una perspectiva de pura i dura lògica política, perquè així es fa un gol a l’esquerra progrefederalista que els ha deixat amb els cabells de punta (un gol per l’esquadra, i de l’estil Panenka sense parpellejar…). Als senyors d’Iniciativa els ha sobrat molt de sectarisme i els ha podrit una delicadesa que ja no tenen ni les comtesses (semblen els últims aristòcrates d’Occident…): els ha esclatat a la cara la seva pròpia manca de visió política i les trampetes que volien fer amb les esperances de la ciutadania. Sigui com sigui, tot això els obligarà a fer una campanya molt més sobiranista —preparem-nos per un ‘reformisme’ no del tot de fiar—, perquè només de sobiranisme i d’independència serem capaços de parlar d’aquí a la cita amb les urnes.
En aquest país tenim l’únic líder demòcrata del món imputat per haver posat les urnes perquè la ciutadania pogués dir la seva el passat 9N: i aquest senyor Mas el posem de número 4 (tot i que serà president si tot va bé…) Només això a mi ja em fa una mica de ràbia, i de vergonya, tot i els que van dient que tot això que ha passat ara no és res més que pur maquiavel·lisme de Mas, que s’assegura refundar el seu partit, la presidència, el seguici, deglutir ERC i fer Història, i tot sense saltar-se les vacances d’aquest mes d’agost. No hem acabat de ser justos amb el president, i partim des d’un cert autoengany que ja forma part del tarannà del país. Hi ha un populisme a l’estil anglosaxó (un populisme més o menys innocu, participatiu, somiatruites, de l’home del carrer, cívic i obert i festiu, més de paraula que de fets…) que aquí estem adoptant per a construir les coses des de zero, i que no és totalment horrible. Ara hem de seguir treballant festivament, esperant que aquesta llista arrasi (sense revengismes), si és que abans l’estat espanyol no ho envia tot a rodar il·legalitzant les eleccions, tot portant als tribunals el seu decret de convocatòria (alerta!)… O bé esborrant l’autonomia o suspenent-la, veient la música independentista que començarà a fer eixordadora tota altra consigna política que vingui des de Madrid d’aquí a la tardor. Si Madrid s’atrevís a fer això, però, els primers en ser esborrats del mapa serien els federalistes i els partidaris d’un camí d’enmig que ja seria per sempre inviable.
A nivell internacional, la cosa agafarà ara més volada que mai, la seriositat del projecte i la claredat de la proposta ja són tan incontrovertibles que del ‘problema català’ n’acabarà parlant fins l’últim articulista de l’últim país democràtic (menys d’Espanya, que ho negarà tot fins al final). Ara cal no ficar la pota, i no embolicar-se amb discussions internes o amb declaracions contradictòries entre tots els caps de cartell. Si d’alguna cosa serveix aquesta llista és per deixar de banda les picabaralles de dretes contra esquerres, i per centrar-se únicament en la necessitat d’un estat propi per aquest país tan singular i meravellosament incomprensible. Que el país sigui complex no vol dir que sigui beneit, per molt que així ho vulguin els sucursalistes de Madrid o els apòstols de la complexitat aristocràtica, que viuen de no tenir les coses clares i de vendre boira en conserva.
Aquest mal de Catalunya (la seva manca d’encaix dins Espanya, i les provatures de l’estat per allisar-se el terreny) ve de lluny, això no s’ho ha inventat ni el president Mas ni les líders dels moviments sobiranistes ni els articulistes amb taula parada a l’Ateneu. Aquest és un mal de panxa molt antic, que als homes i les dones del segle XXI se’ls fa insuportable, ara que ja no temem les bombes ni les presons, ara que la lògica apel·la a urnes, drets i llibertats i autodeterminacions sense estridències ni mercromina.
Per molt que hi hagi una part del país que no ho veu clar —que tem o que té el cul llogat a Madrid—, la democràcia mana, i tots haurem d’acceptar que el que sorgeix de les urnes té una certa sacralitat civil, per sobre de paraules escrites en constitucions sorgides d’inferns dictatorials. Ara cal que aquella part del catalanisme no totalment convençut de la independència accepti la regla de les majories evidents, i ho posi fàcil perquè tot vagi rodat abans i després del 27S. Ara cal deixar de fer por, perquè les il·lusions i les ganes de canvi ja han demostrat que no deixen intimidar-se per barbes de dretes o d’esquerres.
Seria ben trist que aquells que s’irroguen gairebé en exclusiva el llegat de l’antifranquisme —PSC, Iniciativa…— ara siguin els primers en posar traves a una majoria social que està fent història sense fer res més que comptar vots i agermanar-se per sobre de sigles i narcisismes de poca volada.
La CUP, inopinadament, ens ha acostumant a una cavallerositat i a una intel·ligència que només poden fer que deixar ben pàl·lids els vells barons d’un catalanisme que encara no s’ha cansat de plorar pels racons. Aquests seran els que voldran fer campanya contra Mas, a qui acusaran de parapetar-se rere d’altres líders, quan resulta que els d’Iniciativa s’han venut a les barbes i cuetes de Madrid i el PSC espera que a Pedro Sánchez li cresquí el bigoti per a decidir què vol ser quan tingui prou energia per deixar de fer la migdiada. Anem bé.
