En els últims dies s’ha comentat molt el gir d’Àngel Ros, que en menys de tres anys ha passat de semi-liderar una mena d’ala sobiranista del PSC a pactar tranquilitat política amb Ciutadans fins el 2019. En aquest sentit no cal afegir gaire cosa: fent una recerca a Google amb ‘Àngel Ros 2012′ i ‘Ángel Ros 2015′ n’hi ha prou per comprovar que l’hemeroteca és implacable.
El que potser no s’ha subratllat prou és el rerefons de l’acord polític signat per socialistes i ciutadans. Hi ha una primera conclusió fàcil d’extreure. Els dos partits han demostrat que es poden fer simultàniament polítiques socials i polítiques identitàries. PSC i C’s s’han fet un fart d’acusar CDC, ERC i CUP de mirar només pel procés i descuidar “els problemes reals de la gent”. PSC i C’s han pactat que a la Paeria no hi pengi l’estelada, que l’Ajuntament de Lleida ni tan sols col·labori amb l’AMI i que es revisi el reglament lingüístic del consistori: són, sens dubte, tres qüestions que no deixen dormir els lleidatans però que les dues formacions han volgut deixar per escrit.
Aquest triplet de mesures contra el sobiranisme és igual de legítim que si dues formacions haguessin pactat just el contrari, és a dir, entrar a l’AMI, penjar l’estelada, i continuar amb el català com a llengua preferent a l’Ajuntament. Però aleshores que s’acabin ja les lliçons de que només uns es preocupen de la sortida de la crisi mentre els altres s’enrosquen amb la barretina. De la mateixa manera que PSC i C’s han pactat tot això i també un paquet de reincentivació econòmica, CiU i ERC van pactar el 9-N però també tot un seguit de mesures socials (moltes d’elles, per cert, tombades pel TC com la pobresa energètica o l’impost de dipòsits bancaris).
Sobta però, que en tot el text no hi hagi ni un sol punt en què s’obligui a fer dimitir qualsevol regidor de govern municipal si aquest esdevé imputat. C’s, que aspira a ser el campió mundial contra la corrupció, no ha fet constar aquesta condició que en canvi si ha imposat a Susana Díaz a Andalusia (PSOE) o Cristina Cifuentes a Madrid (PP). Es pot deduir d’això que Ciutadans renuncia a mesures executives contra la corrupció en el cas concret de Lleida? Que potser hi ha quelcom que desaconselli signar aquesta clàusula? Ho desconec, però sí que constato que l’acord polític entre PSC i C’s inclou una clàusula anti-AMI i cap anti-perpetuació a la cadira.
I així amb altres qüestions de les que tant el PSC com C’s n’havien fet bandera. L’acord no preveu què fer en cas de desnonaments ni si la Paeria ha de col·laborar amb entitats bancàries intervingudes, com Bankia. I és que, posats a trobar-hi mancances, el text no fa constar per enlloc l’aspiració de Lleida a capitanejar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 ara que Ada Colau ha renunciat a que ho fes Barcelona.
Així les coses, quines lectures es poden desprendre de l’entesa PSC-C’S? N’hi ha una d’evident i ja esmentada: que Àngel Ros pugui fer i desfer a Lleida amb relativa placidesa. De fet, aquest sembla –a ulls d’allò llegit- que aquest era el principal objectiu d’un Ros que ha rellegit Marx (Groucho): “Aquests són els meus socis, i si no els hi agraden en tinc d’altres”.
Potser en aquest punt convé recordar que Ros, a més d’alcalde de Lleida, és president del PSC, un càrrec teòricament més simbòlic que executiu. Però és que a vegades, per contemporitzar les decisions preses, s’ha fet córrer que a Ros el manegava Nicaragua des de la distància. No és cert. No és que a Ros el manin des de Nicaragua: Ros és Nicaragua. És un dels noms dels quals s’ha envoltat Miquel Iceta per –després de l’etapa Pere Navarro- tenir controlat el partit amb pau de ferro i aparell de seda. Per tant, que el president del PSC pacti amb C’s és tot un símptoma i un avançament del què pot passar el 27 de setembre i més enllà. Des del dependentisme oficial i oficiós ja s’ha aplaudit el gest de Ros, a qui es presenta ja com l’exradical que ha entrat en raó i ha optat pel seny i la moderació. I tot seguit es posa això com a exemple del que hauria de fer el PSC: deixar-se ajudar per Ciutadans allà on sigui possible. Els mateixos que demanaven respecte per l’autonomia al PSC davant dels cants de sirena del sobiranisme ara es deixen seduir pels que arriben de Ciutadans.
La jugada de Ros busca, doncs, el triple win: Lleida, PSC i PSOE. 1) L’entesa li permetrà arribar sense entrebancs a les pròximes eleccions municipals. 2) Acontenta Iceta a dos mesos d’unes eleccions en què els socialistes catalans es disputaran públic amb Ciutadans i PP. I 3) tranquilitza Pedro Sánchez que podrà mostrar l’acord arreu d’Espanya després de l’ensurt de Badalona que tot sovint li recorda Rajoy. L’equació però, només té una incògnita: esbrinar si, d’aquí quatre anys, la ciutadania de Lleida li manté o li retira el suport.
