O caixa o faixa. Les eleccions del 27-S van d’això per al catalanisme, i més concretament per al seu corrent majoritari a hores d’ara (demà veurem), que és l’independentisme. I aquests últims dies estem en una calma tensa, sobretot per l’expectativa creada al voltant de l’encertat moviment de peça d’Esquerra. Ara s’obre a no anar amb l’esquema de sempre als comicis que ens han dit que volen plebiscitaris, és a dir diferents del de sempre. Tenia la seva lògica, però han trigat molt en caure-hi. Massa? Confio que no i que els propers dies, de la proposta de Junqueras en neixin oportunitats i una aposta clara i compartida, no més confusió i enfrontament entre independentistes. Pel bé de tots.
La proposta de Junqueras no serà, tal qual, la que acabarà donant-se. Com ja sabíem des del primer dia que no la seria tampoc la verbalitzada pel president Mas, ni la del Fòrum ni cap altra. I està bé que així sigui, perquè si finalment s’assoleix una proposta àmplia i amb voluntat guanyadora des de l’independentisme, no serà la de ningú en particular sinó la de molts en general. I és que, ja que cap partit pot aspirar en el mapa polític a abraçar com abans sectors amplíssims i diversos de la societat (com ho van fer en el deu moment CiU i PSC), la cosa és ara veure quin tipus d’aliances (circumstancials, com tot a la vida, sense promeses d’amor etern) podria assolir-ho. I això, o es fa amb nitidesa en la proposta i en els objectius, o no quallarà. Això, o es fa a totes o no tirarà.
És en aquest sentit que coincideixo en una cosa amb Duran i Lleida (al cèsar allò que és el cèsar) i amb tants altres: sona rarot no voler posar polítics en la llista que proposa tirar endavant una cosa tan grossa com la independència. No és moment per a l’antipolítica, tot el contrari. I si bé és cert que de política en podem fer tots, també és veritat que no cal menystenir l’experiència en l’arena institucional i parlamentària de qui hi haurà enfront en aquest complicat procés. No és moment d’això ni de desaprofitar el capital polític de tres líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández, que no sé exactament què podria superar més les seves expectatives que ajudar a culminar al més alt nivell d’implicació el procés constituent d’un nou estat. David Fernández també, sí. Perquè amb una llista nova, diferent, excepcional, les limitacions de mandats que puguin afectar a una formació política en particular no tindrien gaire sentit. I que els tres encapçalin una llista transversal i si s’escau amb pocs més polítics, però bons, que hi són. Ho deixo damunt la taula per a la pluja d’idees que estan fent aquests dies uns i altres per mirar de culminar amb opcions d’èxit. I, sobretot, que ningú s’emprenyi. No perdéssim més el temps en aquestes coses. És simplement una idea més d’aquelles que fa unes setmanes semblava que ofenien molt però ara no tant.
