El PP ha començat la seva campanya sense distingir-se gaire dels partits que a l’esquerra estan ja propugnant la renda bàsica: ha abaixat les retencions en l’IRPF, està treballant en un pla de protecció a les famílies, està pensant en rebaixar l’esforç fiscal de les persones.. com sempre qui més pateix en tot això són les classes mitjanes, les que tot ho paguen, fins i tot les alternatives als serveis públics col·lapsats, perquè d’algun lloc ha de sortir el diner que es promet repartir. Diuen amb la boca petita que la millor política social és tenir feina, perquè no han trobat el camí per tal que en un món que necessita cada cop menys mà d’obra, persones sense formació puguin treballar en alguna cosa.
També està fent campanya a la socialdemòcrata el govern de Catalunya. Mai hi ha temps per invertir en un discurs liberal conservador, mai hi ha temps per advertir la gent que no hi ha res de franc, i que en general paga la festa qui més contribueix (treballant i pagant els impostos), així que toca portaveu que a la vegada sigui consellera de benestar social, és a dir, la que es dedica a dir-li a la gent que no es preocupi, que pagui o no, tot li resoldrà l’Estat. Jo en canvi voldria que ho fos la consellera d’educació, la mare de totes les batalles, el veritable centre de gravetat del sistema, perquè sense qualificar la formació de les persones, de què treballaran en un futur ben pròxim? I si no treballen, com negar la ja tan esmentada renda bàsica, la rendició definitiva de la dignitat humana?
Un senyal més de la socialdemocratització de tot el pensament polític és en Raúl Romeva encapçalant la llista unitària. Algú em dirà que s’ha de fer el que sigui per guanyar, però jo em pregunto si aquesta afirmació és certa, i si s’ha de donar a la gent aquesta claudicant garantia de què amb la independència tot ho tindran resolt.
Vindran, però, les veus de l’esquerra reivindicativa a dir que no hi ha prou amb el que els governs conservadors fan per tenir aparença socialdemòcrata, i és clar que mai hi ha prou; per a una gran majoria no hi ha prou amb res, i així està el món, destrossat entre la gent que pensa què més podria tenir, gaudir, o consumir; i la que s’ho mira tot indignada, desitjant-ho, sense arribar-hi mai. En el fons és el mateix, tenir-ho o desitjar-ho, en estadis diferents de perfecció, i els polítics, que ho saben, es dediquen a dir a qui no té que ells els hi aconseguiran.
Però passa amb el benestar com amb la independència. Si es volen, cal lluitar-les, no es pot esperar que vinguin donades, perquè la naturalesa de les coses (“de rerum natura) no és justa ni injusta. Som les persones qui construïm escenaris que desitgem que es produeixin, o que temem que esdevinguin realitats, i per tant també els que hem de decidir la mida de la justícia. Un habitatge, els serveis energètics i el menjar s’han de tenir assegurats amb independència de l’aportació que es faci a la comunitat? Si és així, la immediata dissuasió que aquesta garantia pot produir sobre la iniciativa creadora humana té efectes col·laterals que potser no hem avaluat bé.. potser acaba amb la voluntat de superar-se, de generar riquesa , d’inventar, d’investigar sobre les malalties que pugui tenir qualsevol que vulgui diferenciar-se de la massa…
Si ningú ha de defensar el pensament lliberal, com si la llibertat fos la pesta del segle XXI, si tothom ha de tenir una aparença social, fins i tot malgrat renegar de les arrels cristianes que aquest pensament té en beure de la doctrina social de l’Esglèsia, potser no cal cap viatge cap a la independència, si totes les solucions han de conduir a la mateixa denigració de l’esser humà en tant que meravellosa singularitat, i del seu esperit innat de supervivència.
