Diu David Fernàndez (amb aquesta veu que em recorda els dolents de les pel·lis abans de començar a fer mal) que el debat sobre les llistes per concórrer a les eleccions del 27-S no es pot convertir en un plebiscit sobre Artur Mas. Amarga ironia fora un plebiscit sobre el plebiscit, però el cert és que la discussió no va d’això; és molt més trist i miserable. La proposta que ha fet la CUP sobre una llista “de país” sense polítics obre tantes incògnites de present i de futur que el millor fora no comentar-la. Tanmateix no ens hi cap altra: la discussió sobre el perfil de les persones que no generarien anticossos a uns o a altres se sembla al que sempre han produït les llistes tancades i bloquejades dels partits: “aquest!!???”; “jo no voto una llista on surti aquesta”; “però com és que no han posat a…?”. I no parlem de l’eventualitat de perdre les eleccions, amb una llista de “no polítics” fent política pedestre al costat de Miquel Iceta, Sánchez-Camacho y Albert Rivera.. fenomen viral cada sessió de diàleg de sords. Tot aquest debat, que a aquestes alçades del mes de juliol ja hauria de ser tancat, resulta que es posposa al sorprenent de discutir si qui ha fet totes les accions necessàries per arribar fins aquí ha de ser o no a la llista que ell mateix ha proposat a la vista de la desfeta que s’albira en la desunió electoral dels partits independentistes.
Bé, la CUP no vol el debat sobre Mas, però en part és la causa del debat, perquè acceptant la proposta del president li fa una esmena: en la proposta de la CUP no hi ha polítics.. ah, no? ¿I qui no ho és a aquestes alçades de la vida de l’ANC o d’Omnium, ja no direm de l’AMI, on tot per necessitat són polítics? ¿Tothom que avui és al Parlament ha quedat condemnat a no sortir a la llista? ¿I qui hi hagi estat durant un metafòric quart d’hora de la seva vida, també està per definició exclòs?, o es veu sanat d’aquesta malaltia que es diu condició política pel fet d’haver-se apartat estratègicament una temporadeta? I Joan Laporta, que ha estat en el Barça i a l’Ajuntament i, havent sortit del segon, ara vol tornar al primer, si ho aconsegueix, és polític o no? Està expulsat de la cursa i al seu lloc millor col·locar en Freixa, que no haurà estat ni una cosa ni l’altra? Alguns responen que s’ha de fer una llista asèptica, sense polítics i sense patums, com si no fóssim els humans sempre afamats de símbols, de referents, d’ídols. Com si no fos aquesta gana immensa de veure’s reflectit en un ideal el que fa consumir noticies, tafaneries i les pròpies conteses electorals. Com si no s’hagués mai escrit la història amb els noms que són al vèrtex dels icebergs socials.
La qüestió de la llista sense polítics és tan ridícula com impossible, però a més pateix d’una ineficàcia estructural i alarmant, perquè demostra que qui ho proposa pensa que això de ser diputat en realitat és una qüestió postural, que no s’ha de saber gaire per tenir l’honor d’integrar el legislatiu d’aquest país, la qual cosa diu ben poc d’uns i altres. I a més malauradament és veritat, sols cal veure una sessió parlamentària per comprendre que el que cal és tenir sentit de la tàctica, dir alguna “boutade” oportuna, si pot ser amb joc de paraules, i encertar l’hora del telenotícies.
Ja fa temps que vaig dir que si jo fos el president no convocaria eleccions el 27-S, recolzant la decisió en una màxima jurídica: rebus sic stantibus, que significa que les promeses s’han de complir sempre i quan les condicions es mantinguin. I aquí res és ja com era; més encara perquè la qüestió que està en joc és d’una rellevància política inusitada. Més aviat fora bo, com s’ha començat a plantejar, esperar a veure el resultat de les eleccions generals i comprovar si al menys per anar a les Corts, hi ha possibilitat d’un front (frontissa) català unitari (i per unitari ja s’entén que no de tots, però si d’un bon grapat dels partits)
Perquè si l’única oportunitat de jugar aquesta partida es perd entre la banalitat, l’enveja, les misèries humanes i la incapacitat de transcendir, és que no val la pena ni jugar-hi (perquè es perdrà), i ni tan sols aconseguir l’inversemblant victòria, perquè haurem demostrat, amb plebiscit sobre plebiscit sobre plebiscit i etc., que no la mereixem. I ja no tornarem, al menys a mi que no m’esperin, a parlar d’aquest assumpte.
