Els sous dels polítics és, potser, el jardí en el qual floreix més i millor la demagògia. De fet, els ciutadans d’aquest país tenen un accés difícil al coneixement d’aquests salaris perquè se’n fragmenten les quanties amb el recurs a dietes, pagaments en espècie i quantitats relacionades amb l’assistència a plenaris diversos. Tot plegat, es fa molt difícil de calibrar.
El PP, per exemple, acostuma a presentar Mariano Rajoy com un campió de l’austeritat gràcies als 72.600 euros que cobra com a president del Govern, un sou bastant per sota del de l’alt funcionariat. Però mai no aclareixen que també cobra dietes com a diputat al Congrés -uns dotze mil euros-, com tampoc no queda clar quines rendes obtindrà en el futur per la cessió de la seva plaça de registrador de la propietat. Naturalment, el president del govern espanyol també cobra despeses de representació. Això no és austeritat, és una reorganització dels ingressos.
Ada Colau i el seu equip encara han anat més enllà. L’alcaldessa es va fixar un sou de 2.200 euros mensuals nets, una quantitat per sota de molts dels seus funcionaris. Però, a l’hora de la veritat, no ha rebaixat la nòmina via plenari -com ha previst el nou alcalde de La Corunya, per cert- sinó que ha anunciat una donació inconcreta que, pel que sembla, serà graciable. Tampoc no queda clar si aquesta mesura afecta a càrrecs de confiança com Jordi Martí, però costa de creure que això sigui així.
Les donacions són una pràctica molt habitual entre els càrrecs institucionals de tots els partits i, sovint, es consideren obligatòries. Però la seva destinació és la pròpia organització. Veurem quin itinerari segueix el sou d’Ada Colau i els seus regidors però el que està clar és que ja ha fet més d’una parada en la demagògia.
