Hi ha una escena de l’Escopeta Nacional -estrenada el 1978, significativament- on el gran Sazatornil, que interpreta a un industrial català (Jaume Canivell), intenta fer-se valdre davant d’uns terratinents castellans. “Es que esta cacería la pago yo!”. “Usted no paga nada, ¡comprendido!”, li respòn la marquesa.
Canivell vol influir a Madrid perquè necessita unes ratlles al BOE per poder col·locar els seus porters automàtics. És per això que paga la cacera on s’esplaien les elits decrèpites del tardofranquisme, les mateixes que perpetuaria el règim del 78. Ells accepten els diners, però el menystenen contínuament. De fet, ni tan sols reconeixen que aquell català que s’arrossega els està pagant la festa. No els cal.
Berlanga va retratar magistralment la prehistòria del que després s’anomenaria el “peix al cove”. Un sistema graciable pel qual els que controlen l’estat a Madrid distribueixen favors -o els neguen- segons estan d’humor i els convé. Al final de la pel·lícula, el malaurat Canivell s’emporta quatre perdius i un pam de nas. “Quina pudor, quina merda!”, diu conscient que ha pagat el beure.
Quaranta anys més tard, a Catalunya s’acaben els Canivells. I a Madrid, perillen les caceres.
