Els senyors que regeixen les voluntats de la UEFA han pres una decisió inaudita. Sense precedents que es coneguin. Acaben d’anunciar l’obertura d’un expedient al Barça perquè els seus seguidors a la final de Berlín van exhibir banderes amb l’estel solitari i van corejar consignes a favor de la independència del seu país. Un país extraoficial, perquè els països oficials -Estats, en diuen- es poden permetre aquests i altres luxes sense que ningú s’inquieti.
No hi ha constància que una demostració serena, cívica i democràtica hagi tingut mai cap repercussió en forma de multa o sanció. Seria la primera vegada. I com que no és la primera vegada que els seguidors culers van pel món d’aquesta manera, cal burxar una miqueta per traure’n l’entrellat. Una explicació que té uns inductors fàcilment identificables. Perquè les autoritats espanyoles -les federatives, en aquest cas- deixen marques fàcils d’identificar. L’Estat i els seus artefactes, esportius o polítics, no han sabut pair la xiulada a l’himne espanyol en una final prèvia: la de la Copa del Rei. Les pressions sobre la UEFA són una vendetta indirecta. Perquè aquests senyors saben que una sanció semblant per exhibir senyals democràtics no es podria fer efectiva a Espanya sense repercussions excessives. Per això han triat la UEFA. La jugada és més rodona.
Rodona i efectiva ha de ser també la resposta. El Barça ha de recórrer la cacicada i, si no se’n surt, pot neutralitzar-la d’una altra manera. Els candidats a la presidència que ho consideren adient han d’assumir un compromís: han de buscar la manera d’oficialitzar l’estelada com a símbol del club. D’aquesta manera cap instància oficial podrà multar-ne l’exhibició. No es pot enfadar ningú. Perquè no es tracta de dividir els socis, sinó de reivindicar amb contundència un dret irrenunciable: el dret a la llibertat. La d’expressió i totes les altres.
