Plouen llamps. Ahir a Madrid i a Barcelona l’esquerra alterada i l’unionisme escaldat bramaven. N’hi havia que acusaven Esquerra Republicana d’haver-se doblegat. N’hi havia que apel·laven a la Constitució i fins i tot a les forces de l’odre de públic. N’hi havia que juraven sobre la bíblia laica que Catalunya en Comú –o com es vulgui dir– encara pot guanyar. N’hi havia de tot. Però tot era cabreig i encenall.
Senyors, l’hem encertada. Segur que encara hi ha reticents. Segur que hi ha gent de Convergència que s’hauria estimat més deixat de costat la banda de Pancho Villa. Segur que hi ha gent d’Esquerra que renega perquè els toca, una vegada més, de fer el camàlic. Segur que la infanteria que tant s’estima d’atonyinar-se se sent avui freda i despagada. Segur que comptem amb una quantitat de moniatos que supera l’enèsima potència.
Segur, però, que, per xamba o encert, anem bé. Segur que avui hi ha moltíssima gent feliç. Segur que molts dels que pensaven que no pagava la pena votar sense unitat, cohesió, seguretat, tranquil·litat i solidesa, avui tornen a mirar cap a l’urna. L’urna és d’ells. La unitat fa miracles. La il·lusió, la gran il·lusió, ha tornat a ocupar l’espai de les petites il·lusions que prometien brega, Tsipras, reforma constitucional, Espanya federal, colorant i no safrà, fum, bovades…
Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras… I els que vindran. Sensibilitats oposades, pèl i escata, àngels i dimonis, sucre i sal. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu greument [i feliç], has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Via fora, que tot és possible encara!
