Vaig conèixer personalment el Coque García el 8 de desembre de l’any passat. Uns dies abans, el Gonzalo Bernardos, havia acusat Súmate de rebre subvencions per part de la Generalitat. Al Món a Rac1 vam demanar a l’entitat si volia contestar a aquestes acusacions i en nom seu va venir el Coque en qualitat de membre de la junta directiva. El vam fer coincidir amb el Gonzalo perquè poguessin debatre.
El Coque es va defensar sense papers. Tot el que volia dir ho portava al cap. Si voleu escoltar com va anar, aquí en teniu l’enllaç. Al cap d’uns mesos, el Coque va ser nomenat com a número 2 a la llista que ERC va presentar a l’Hospitalet de Llobregat, la seva ciutat de tota la vida. El 24 de maig, ERC va quedar en cinquè lloc i va obtenir 2 regidors, de manera que Coque García va entrar com a representant republicà al consistori. De fet, al seu perfil del Twitter, @coquegarcia es presenta així: “D’esquerres perquè crec en la justícia; #independentista perquè defenso la llibertat. Català medio extremeño medio leonés. Regidor d’@esquerralh a #LHospitalet“. Fixeu-vos que deixa el càrrec polític en últim lloc perquè pensa que l’important és tot el que ve abans.
En els últims mesos, el Coque García s’havia destacat per una defensa a ultrança de les llistes separades. Va tenir sonores batalles dialèctiques amb defensors de la llista unitària. A mida que ERC (el partit que ell representa a l’Ajuntament de l’Hospitalet) anava assumint els postulats de la candidatura unitària, el Coque anava fent menys tuits però més resistents: insistia en la necessitat, bondat, idoneïtat i atractiu que ERC anés a la seva i CDC també.
I quan el 13 de juliol Mas i Junqueras van acordar la llista conjunta, l’endemà el Coque va piluar: “Yo lo siento mucho, pero nunca me han gustado los sapos para desayunar”. A partir d’aquí, i durant tot el dia, el Coque anava abocant a la xarxa tot el seu disgust per la decisió presa. Va arribar a parlar de xantatge i imposicions de Mas cap a Junqueras. I de segrest. I d’engany. I d’estafa. Una reacció airada però proporcional a la fermesa amb la que havia defensat una postura que es pensava que ERC mai abandonaria.
La duresa d’aquesta posició s’anava veient incrementada a mesura que anava fent RT de veus crítiques amb la llista i de respostes a altres usuaris que l’interpelaven. Insistia a dir que era la pitjor de les opcions i que no se sentia il·lusionat. Tot i que en vaig estar temptat, vaig evitar entrar en les converses tuiteres. A diferència d’hiperventilats que li feien llenya de la candidatura caiguda, vaig preferir respectar l’ennuig: se sentia ferit, un sentiment absolutament lògic i humà tenint en compte que se li havia esfumat una convicció per culpa, entre d’altres, del partit que ell mateix defensa a l’Ajuntament de l’Hospitalet.
És evident i visible que vaig seguir amb lupa la seva reacció. Però si hi va haver una afirmació que em va preocupar/espantar va ser aquesta quan un usuari li va dir què faria el 27-S: “Quedar-me a casa si l’opció que em representa no es presenta” És a dir, el Coque, un demòcrata de pedra picada, es plantejava l’abstenció de cara al 27 de setembre. Ell, que és regidor d’un Ajuntament gràcies precisament als vots dels ciutadans, contempla no anar a votar com a resposta de com han quedat dibuixats els comicis més importants de la història de Catalunya. Una Catalunya que ell somia independent des del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat.
El Coque és un símptoma que res està fet i que caldrà recosir complicitats, enterrar decepcions i ressucitar il·lusions. Res em faria més il·lusió que el 27 de setembre el Coque García vagi a votar. Així, sense cognoms: que vagi a votar. El que li doni la gana, però que vagi a votar: la llista que lidera Romeva, la CUP, Catalunya sí que pot o el que li passi per una barretina que no té perquè d’això no en gasta. Però que vagi a votar. Són unes eleccions que el Coque ha defensat amb la mateixa fermesa amb la que volia les llistes separades o amb la que el 8 de desembre va desmentir el Gonzalo Bernardos.
Puc arribar a contemplar, i no m’és gens difícil, que el Coque no voti la llista unitària. Però em costa creure que per culpa d’això finalment no vagi a dipositar el seu vot en una urna. Em nego a imaginar-me que no vol ser comptat, que no vol participar en el procés més monumental que ha viscut el seu país en benefici dels seus ciutadans, també els de l’Hospitalet als que ell té l’honor de servir. Que el Coque voti o no voti no és responsabilitat només seva, és també de la resta, dels convençuts que sí votarem i de quin sí votarem. Aquest procés no serà complet si el Coque es queda a casa el 27 de setembre. I aquest país serà una miqueta pitjor si entre tots no l’il·lusionem perquè s’aixequi i posi el seu granet de sorra extremeny-leonés perquè Catalunya sigui aquell estat lliure i plural que ell somia.
