Unes declaracions del conseller de Justícia, Germà Gordó, han alterat les aigües polítiques al País Valencià i a Aragó. Germà Gordó va afirmar en la Universitat Catalana d’Estiu -marc incomparable per afirmar conviccions semblants- que “la construcció d’un Estat no ha de fer oblidar la nació sencera”. La “nació sencera” de Gordó és allò que de manera més planera es coneix com Països Catalans, una idea i un anhel que comparteixen moltes persones en tots els territoris, de Salses a Guardamar i de Fraga i Maó, si bé de manera minoritària i escrupolosament democràtica. Fins i tot hi ha opcions polítiques, com la CUP, que en fan bandera oberta.
Però la idea ha quedat subordinada, en el cas de Catalunya, i apartada, dins els debats que han anat desgranant-se a l’entorn de la construcció d’un Estat propi. Ningú, ni tan sols la CUP, la considera prioritària o condiciona la independència, com si que fan alguns partits abertzales bascos, a aplicar-la al territori nacional sencer. Per tant, la de Germà Gordó no deixa de ser una reflexió secundària. I en tot cas, el mateix conseller de Justícia és conscient que qualsevol avanç en aquesta direcció dependrà de la voluntat, majoritària i democràtica, d'”els altres catalans”; és a dir, de mallorquins, menorquins, eivissencs, valencians, “aragonesos” de la Franja, nord-catalans, etcètera.
I és aquesta premissa la que obliden, de manera interessada i amb contundència, els detractors de l’anhel. El PP, per exemple, ha saltat a la jugular del conseller, i Xavier García Albiol l’ha titllat de “totalitari”. Totalitari per què? Són totalitaris els que no deixen que un col·lecció nacional es pugui expressar democràticament a les urnes.
Per això, els presidents d’Aragó, Javier Lambán, i de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, haurien d’haver estat més prudents. Tots dos han rebatut amb contundència “la proposta” del conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Quina proposta? Si no n’ha fet cap… Germà Gordó s’ha limitat a expressar una convicció nacional personal…
Lambán i, sobretot, Puig han reaccionat tan alterats perquè tots dos han de fer front a les acusacions dels dirigents del PP als dos territoris i a Madrid. Acusacions que els estigmatitzen com a “pancatalanistes”, “renegats” o “traïdors”. L’estratègia, i la seqüència, són ben conegudes. El Partit Popular valencià -amb el suport de nou infatigable, obsessiu, del diari Las Provincias- ha ressuscitat l’anticatalanisme, una febre que rebrota amb força entre valencians cada vegada que la dreta creu que en pot traure partit. Com ara.
De Ximo Puig i de tots els membres del seu govern, inclosos alguns dirigents de Compromís, caldria esperar una actitud més intel·ligent. I més digna. Joan Lerma va cedir sempre als atacs de l’anticatalanisme, i el seu govern, ell mateix, van acabant morint víctimes d’una grisor nacional infinita. Els “catalanistes” valencians, que són els autèntics valencianistes, no haurien d’estar sempre a la defensiva. Haurien de rebatre les acusacions del PP amb calma i dades. Les dades de vint anys de gestió desastrosa del mateix Partit Popular, que ha devastat el país. La calma que es mereix una argúcia tan violenta, absurda, malvada i condemnable.
