El temor a una nova demostració de força al carrer de l’independentisme i, sobretot, la hipòtesi d’una derrota inapel·lable de l’unionisme a les urnes ha fet que, per primera vegada, hi hagi alguns moviments a Madrid. Ahir, per exemple, El País es mostrava editorialment partidari d'”una certa asimetria en la distribució competencial” i fins i tot del “reconeixement nacional” de Catalunya, sempre i quan quedi ben clar “que no se’n deriva cap dret de secessió”. Posat sota el microscopi, sembla el règim del 78 ha decidit moure’s. O, almenys, que ho sembli als catalans.
Madrid es planteja una possible negociació de despatx i reservat de restaurant, amb totes les pressions a favor de l’estat i un munt de barons regionals del PSOE i el PP donant-se cops al pit i repartint-se, ordenadament, les entrevistes dominicals dels diaris. Una mena de segona ronda de l’Estatut, però amb un resultat no tan humiliant per als catalans. Un minimajestic, per entendre’ns.
Però precisament aquests senyals són els que indiquen més clarament que les elits espanyoles són del tot incapaces d’entendre els canvis, profunds, que s’han produït a l’interior de la societat catalana. Fa temps que ha deixat de ser possible una negociació a esquenes dels ciutadans, amb un resultat pactat per dalt. El peix al cove ja només és
l’aposta dels unionistes, no pas la de la majoria dels electors. El dret a decidir implica que els objectius polítics han de ser transparents i sotmesos a la voluntat popular. O sigui que quan s’avinguin a negociar el minimajestic a l’altra banda de la taula ja no s’hi asseurà ningú.
