Falta un mes perquè els ciutadans de Catalunya anem a les urnes per decidir què farem l’endemà d’aquestes transcendentals eleccions. Malgrat que els antisobiranistes repeteixin a tort i a dret que aquestes eleccions no seran plebiscitàries, la realitat és que el debat preelectoral gira entorn de la qüestió de la independència de Catalunya. Iceta, Rabell, García Albiol i Arrimadas es passen el dia advertir-nos dels riscos de la secessió amb arguments apocalíptics que, malgrat la distància ideològica que se suposa que els separa, s’assemblen molt. I és que quan el que es debat és l’organització política d’una comunitat, quan el debat és nacional, la distància que separa la dreta de l’esquerra s’escurça. I això també val per descriure la unitat dels sobiranistes.
Els dies a venir seran d’una intolerància extrema, ja ho constatarem, perquè l’estat i els seus aliats faran qualsevol cosa per desarborar el sobiranisme. Que Rafael Mayoral, el secretari de relacions amb la societat civil de Podemos, asseguri que “Jordi Pujol és l’ombra allargassada que decideix en la llista unitària sobiranista”, demostra fins a quin punt els unionistes ho faran servir tot. Les persones que tenen dos dits de front saben que això que ha dit aquest senyor no és cert, però Podemos és el nou partit nacionalista espanyol, disfressat d’esquerranista, disposat a fer la feina bruta per defensar l’estat amb el jacobinisme propi dels postcomunistes com Joan Coscubiela. Tothom sap que el que està en joc el 27-S no és tan sols qui governarà i qui serà el president de la Generalitat. És molt més. Decidirem si en un futur no molt llunyà Catalunya podrà esdevenir un estat independent. Per això les eleccions seran plebiscitàries. És el primer estadi que cal superar. Si l’independentisme no assoleix la majoria absoluta, “game over”.
En aquestes eleccions s’enfrontaran, per tant, dues concepcions molts diferents de com cal sortir de la crisi política i institucional que va començar arran del fracàs de l’Estatut del 2006, que no va ser tan sols per culpa del PP i de les seves impugnacions, sinó també de la falta de coratge del PSOE, que no ha estat mai de veritat el partit federal que diu ser. Si a aquest fet hi sumem el refús explícit del govern —una altra vegada amb l’acord tàcit del PSOE— del pacte fiscal i posteriorment del dret de decidir, estava clar que la via de l’entesa seria difícil d’assolir i que caldria buscar una sortida política per desbloquejar la situació.I el president Mas va proposar-ne una el 25-N, en una conferència multitudinària que la majoria dels presents va lloar, menys el principal destinatari: convocar unes eleccions que servissin per donar una sortida legal al que el 9-N es va votar simbòlicament. Remarco legal, perquè aquest va ser l’esperit de la proposta. Al president li ha costat uns quants mesos aconseguir que els ara aliats s’hi avinguessin, però a la fi van transigir. I som on som per la tenacitat del president, no ens enganyem.
L’acord electoral entre CDC i ERC, custodiat per les entitats cíviques, ha aconseguit el que la gran majoria dels sobiranistes volia: la unitat electoral dels independentistes. És cert que aquesta unitat no és total, ja que la CUP es presenta per separat, però és que el prurit ideològic d’alguns sectors polítics és, al costat de la corrupció, la plaga de la política catalana. Són els “estupendíssims i estupendíssimes”, resumit amb la feliç definició de Francesc Abad. En aquest país quan més purista ets, més agrades, encara que el que proposis per al futur sigui una bestiesa de grans proporcions. Un diputat amb una sandàlia a la mà es fa famós perquè l’exhibeix contra un polític corrupte que, a més, està protegit, ni més ni menys, que pel ministre de l’Interior. L’èxit està assegurat, sense prestar atenció al que proposa com a remei. La corrupció ha donat ales a un idealisme que és, sovint, antipolític. I encara que s’esgarrifaran quan ho llegeixin, està força demostrat que l’antipolítica és la desastrosa herència que ens va regalar el franquisme. Aquell “nen, no et fiquis en política”, rebrota com a solució cada cop que els polítics s’erren. Ho van patir durant la configuració de la candidatura unitària.
Recordo aquestes coses no pas perquè tingui ganes de generar polèmica, sinó perquè considero que la posició de la CUP és ambigua sobre què ha de passar l’endemà del 27-S, atès que la ideologia els encega tant o més que als de CSQP, que com a bloc no serà mai aliat dels sobiranistes precisament pel que proclama Pablo Iglesias, el líder que ells escolten i segueixen: “No vull que Catalunya se’n vagi d’Espanya”. Ras i curt. CDC i ERC, en canvi, han fet renúncies, encara que hi hagi qui es cregui amb el dret de passar la mà per la cara del president per necessitat de justificar-se davant dels seus antics aliats. Caldria que gent com Toni Comín, Ernest Maragall o el mateix Raül Romeva fossin més inclusius. Els moderats també s’empassen molts gripaus i no fan declaracions altisonants. Però no entraré en aquesta batalla. Només ho esmento perquè crec que Junts pels Sí tan sols tindrà l’èxit esperat si democratacristians, liberals, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes i eurocomunistes —per recuperar una vella etiqueta— voten aquesta candidatura unitària. Sense preservar els antics votants de CiU, l’invent no funcionarà.
El sobiranisme catalanista de la CUP és irreprotxable, però sóc del parer que convindria que la candidatura de Junts pel Sí guanyés per golejada i no depengués gaire del resultat dels “estupendíssims i estupendíssimes”. EI que vull dir és que la CUP no ha volgut fer cap renúncia prèvia per ideologisme. Per intransigència. M’he barallat sovint amb gent de l’entorn de la CUP perquè la seva agressivitat és “bolxevic”. Qui no em cregui que llegeixi les declaracions de Manuel Delgado, militant d’EUiA que es presenta a les llistes de la CUP, i entendrà què vull dir. A Delgado li podem agrair que s’hagi adonat que el sobiranisme és el motor de la ruptura a Espanya —és per això que s’hi apunta, perquè desconfia dels seus i de Podemos —, però el que defensa des d’un comunisme primitiu fa tanta basarda com el que proposa la CUP quant a l’organització social del país. Un programa, per cert, que no sap aplicar en cap dels ajuntaments on a hores d’ara governa o ajuda a governar.
Aquestes eleccions seran plebiscitàries —per bé que formalment no ho siguin— perquè CDC i ERC finalment es van posar d’acord, després de mesos i mesos de tensió, per engiponar una candidatura supraideològica. Els moviments d’emancipació nacional han respost al mateix patró arreu del món. Fa anys que ho vaig escriure: sense una confluència entre els independentistes de tota la vida i els nacionalistes moderats, el procés independentista era impossible que tirés endavant. Aquesta unitat ha estat possible perquè els partits han escoltat la veu de la bona gent que participa en la gran “Revolució democràtica”, en la nostra particular “revolució dels paraigües”, que és el moviment sobiranista que l’estat no sap com aturar, més enllà de tenir la temptació de reprimir-la. Que Podemos, que el 27-S es presentarà sota el nom de Catalunya Sí que es Pot, i UDC vulguin estroncar aquest moviment amb la vaga promesa d’un dret a decidir que a Espanya ja no defensa ni el PSOE (i en conseqüència tampoc el PSC), és un mer entreteniment. Perillós, això sí.
Oi que no volem trenta anys més de “peix al cove”? Doncs més val preparar una campanya per recaptar vot nou i el dels indecisos que cada dia són bombardejats per la dreta i l’esquerra sobre els mals de la independència. Si Junts pels Sí vol guanyar de carrer cal que propiciï un vot mestís i que els candidats es deixin de preocupar per satisfer l’opinió de les candidatures d’esquerra —unionistes o sobiranistes—, que no se sap què faran l’endemà del 27-S, i que no s’espantin quan escoltin argumentar en castellana llengua: “¡Por tus hijos y tus nietos, coño!”.
