Tornem-hi, que aquí no ha passat gaire cosa… Comencem, d’aquí a poques hores, el mes de setembre, després d’aquest agost esborronador, de calor i d’expectatives. Tanmateix no percebo un clima propici pel gran canvi que se suposa que esperem…: el mes d’agost ha passat entre els noms de la llista conjunta sobiranista i les diverses maniobres tosques que des de l’unionisme —o des del Govern espanyol— estan organitzant perquè tot això no agafi massa volada. No hi ha ni ambient d’autonòmiques, ara mateix, esperem que la cosa canviï.
L’última estratègia: aquesta operació contra Convergència, ben posada en el calendari, tot per mirar de fer mal a una llista electoral en la qual els convergents no són sinó un element més entre tantes d’altres alternatives dins de l’independentisme sense fissures. Tu burxa aquí o allà, que alguna cosa hi trobarem: estic segur que ben aviat rebran els republicans… I els primers en aplaudir els de la nostra esquerra autèntica, en això idèntics als espanyolistes més exacerbats. Contra la corrupció hi fan perdre Catalunya; diu Pablo Iglesias que sobirania i corrupció són incompatibles —¿i tan sols per què tu ho diguis, Pablo? —, cosa que només deu passar en aquest pobre país nostre. Només aquí la corrupció serveix d’excusa per menysprear el país i la seva sobirania desitjada. Tots els països sobirans tenen corrupció: tots, i ningú els regateja per això el dret a governar-se. (Recordem que també era aquesta l’excusa del colonitzador.)
D’altra banda, el millor de Junts pel Sí és que l’independentisme agafa una omnisciència que fa de mal destruir per l’Estat espanyol. No ens poden portar a tots a la presó, em penso. Encara que els convergents poden tenir algun compte pendent o alguna cosa no gaire clara, i això servirà per a desmuntar-ho tot, fins al punt de posar Jordi Pujol rere la llista del Sí, com ha fet Podemos —la paranoia…— durant aquests últims dies.
Però dins el món sobiranista no crec que es tingui encara un sentiment ben fonamentat del que ens juguem en els pròxims dies. L’espanyolisme té un to més apocalíptic —és a dir: més seriós— que no el nostre independentisme. Però aquests dies que anem a abordar són els més importants de la nostra història, almenys si tot surt com s’espera per part dels independentistes.
També Espanya s’hi juga la seva supervivència —territorial, econòmica, fins i tot moral…—, i ben segur que tenen “les armes” —les netes i les brutes— preparades per fer front a allò que faci falta. Però aquí estem molt relaxats…; espero que amb el setembre, amb les festes nacionals i la campanya electoral ben encesa, tot això vagi pujant de to, perquè ara mateix només crec que estem muntant una festeta, com tantes d’altres que hem anat bastint en els últims anys. I no. Toca arromangar-se, i explicar-se millor que mai, i dir les coses amb una claredat encegadora. I fer mítings a cada plaça, i explicar què es vol, què es farà, per què, i amb quins suports o calendaris.
Els independentistes poden armar-se de somriures i fer totes les festes estelades que vulguin, que tanmateix tot això és ben difícil, almenys mentre hi hagi el PP a Madrid (un PP que ja es prepara per a condicionar el seu relleu amb uns pressupostos trucats). Ara mateix l’independentisme —dono per fet que guanyarà el 27S, amb una o dues llistes, compto la CUP…— haurà en primer lloc de demostrar que pot governar una “simple” autonomia més intervinguda que mai durant una transició que pot ser duríssima —o impossible—, almenys si l’estat espanyol no baixa del carro. Més decisiu que el nostre 27S pot ser el seu desembre electoral, el de les eleccions generals espanyoles, sense saber quin paper hi vol fer encara el nostre independentisme…: hi haurà llista els Convergents al Congrés dels diputats? I dels republicans? I què hi anirem a fer, a Madrid, amb l’any nou i “el procés” en dansa? Hem d’esperar que Junts pel Sí continuï funcionant, ara a Madrid, amb la intenció de fer pressió des del Congrés dels Diputats per a la independència o la transició cap a l’estat propi amb totes les garanties? Potser és el que tocaria.
Seran mesos divertits, tot i que hauríem de tenir ben clar que, de no sortir bé la maniobra de Junts pel Sí, la cosa pot ser ben dura, i podem entrar en un procés de decadència irreversible, perquè llavors sí que les eleccions serien plebiscitàries, sobretot pel aquells que ara mateix s’esforcen més per assegurar-nos que el 27S només farem que decidir un parlament autonòmic de tota la vida.
Això és que el que vol fer creure CSQP, que tornen a fer un pujolisme de ‘reformar Espanya’ que no compren ni les seves tietes. Usen la corrupció com a eina per a rebentar l’aspiració sobiranista. El seu maximalisme —el de CSQP— els vacuna contra la consecució de coses abastables. Hi ha gent que es refugia en els ideals per no haver de fer res de tangible: d’aquí que no ens regalin més que discursos i polèmiques de pa sucat amb oli. Hi ha revolucionaris catalanistes de tota la vida als quals la Revolució ha agafat fent-se fotos amb Pablo Iglesias. Quines coses. Però això —aquest milhomenisme del catalanista de saló progre— no ha de passar ara amb la candidatura unitària: no podem caure en els exclusivismes idiotes dels altres. I alerta.
Si Junts pel Sí comença a lluir braó purità —quan resulta que es fa des del mestissatge més inversemblant i impossible— començarà a perdre seguidors i a podrir totes les simpaties que fins ara havia aconseguit aixecar. Per això Junts pel Sí s’ha de deixar de sonsònies contradictòries que sonen massa fortes més enllà del mínim comú denominador —l’estat propi—, tanmateix aquest és el risc d’haver fet una llista amb quatre dies, i no haver pogut consensuar millor el missatge ni l’estil. Junts pel Sí ha de ser un partit dels que tot ho atrapen, en cas contrari —tancant els cercles— el fracàs està assegurat, per molt que els puristes tinguin la CUP amb corbata prima i ulleretes trotskistes, amb la qual el sobiranisme també hi guanya, encara que això podria matar-lo d’èxit… Hi ha una manera de guanyar que també ens abocaria al desastre o a la inoperància.
En fi, que cal posar-se les piles, i no fer el beneit, i ser conscient del que ens juguem. Els convençuts tenen el deure moral de fer feina per la causa, de no parlar de res més que d’eleccions i sobiranies d’aquí a final de mes. En cas contrari, això no passarà d’anècdota a peu de pàgina en els llibres que explicaran de quina manera el país se’n va anar en orris enmig de dues manifestacions i quatre tertúlies radiofòniques. Feliç cap de setmana, etc.
