Una de les qüestions principals que hauran de decidir els ciutadans espanyols a finals d’any és qui negocia amb els catalans. I en aquella elecció hi anirà implícit el tipus de resposta. En cas d’una victòria clara de les dues llistes independentistes als electors espanyols se’ls s’oferiran dos blocs polítics; un d’ells liderat pel PP i l’altre, previsiblement, per Podemos.
Rajoy té a favor les enquestes. Proposarà mà dura i, per tant, fer entrar la societat espanyola en un conflicte obert, amb els riscos que això comporta. En cas d’optar pel PP, els espanyols hauran de començar a assumir uns costos directes i immediats dels quals ningú no els adverteix. D’entrada i només a tall d’exemple, suspendre o limitar les institucions catalanes implicarà la pèrdua de la confiança exterior en el deute espanyol, amb conseqüències incalculables en els mercats.
Molt equivocadament, la majoria dels ciutadans espanyols pensen que un conflicte amb Catalunya, sigui de la intensitat que sigui, només tindrà efectes negatius en aquesta banda. La idea general, una mica innocent, és que de la mateixa manera que creuen que es pot boicotejar les empreses catalanes sense cap contrapartida, també tenen la sensació que és factible esclafar el Parlament i la Generalitat a cost zero. Socialment, el conflicte català no intranquil·litza.
Per això la tercera via no ha passat de quimera i també per això Podemos farà una oferta tímida que fracassarà electoralment. Espanya retorna, un cop més, al desastre cíclic.
