Fa anys l’inefable exalcalde de Xerès Pedro Pacheco, quan anava el 2004 en coalició amb ERC, clamava contra “la Europa de los mercaderes” en el marc d’unes avorrides eleccions europees on la unitat sobiranista a Catalunya era poca cosa més que una quimera i el que s’estilava en aquells temps era una espècie de guerra civil nacionalista amb l’arribada del tripartit. Sense el permís de Pacheco, val a recordar, com ens explica l’historiador Jacques Le Goff, Europa, i la seva construcció política i sentimental, deu molt als mercaders i a les fires de ciutats, a la cultura, als sentiments nacionals, i també al cristianisme i a tantes altres coses que han vinculat històricament als europeus i que ara determinades ments no gens clares volen fer-nos oblidar. D’igual forma, l’extrema esquerra espanyola i la dreta carpetovetònica pretenen reescriure la història i negar o difuminar la nostra presència en els afers d’un continent que mal que els pesi, és tant d’ells com nostre. Catalunya ha estat sempre majoritàriament europeista, no és clar que des d’Espanya veient les dretes i les esquerres, puguin dir el mateix.
Té raó García Page, president de Castella La Manxa per més detalls, quan diu que el debat identitari no pot, ni deu afegeixo jo, reduir-se a un mercadeig de xifres econòmiques sobre el dèficit fiscal. Precisament perquè a Catalunya hem passat de categoria i hem crescut políticament el temps del peix al cove i de negociacions amb autorebaixa garantida ha passat a millor vida i, en conseqüència, mirar enrere és sinònim de derrota, d’innecessària renúncia i d’un mercadeig que no faria cap bé als catalans i ben mirat ni als propis espanyols.
Rajoy no deu ser conscient de l’enorme bé que fa al sobiranisme negant qualsevol possibilitat de diferència, no pas de privilegi, per Catalunya en una possible, i no imaginable, reforma constitucional. És un fet ja més que consumat que cada cop que des del catalanisme es mostren senyals de manca d’unitat o de concreció estratègica, que sembla que ara per ara no és el cas, des de l’Estat arriba com pluja d’abril o de maig, una resposta intel·lectualment poderosa que refà les fissures existents i ajuda a recuperar unitat i seny catalanista. Si el també inefable, i sembla ser que català, Jorge Moragas és l’instructor o eminència gris d’aquesta política catalana, a Rajoy més li val preparar-se per l’impensable car aquest bon home, per altra banda, de la més efectiva tradició borbònica servil i llagotera demostra nul coneixement del país o és, pensem-hi, el gran infiltrat, el tapadíssim, que fa la feina més ingrata entre els resistents. Deu ser ell el Philby català o la seva acció, per contra, la devem a la seva nul·litat professional i de coneixement vers Catalunya. Les apostes, ara per ara, beneficien la segona de les opcions.
D’altra banda, és lògic que el ministre García Margallo, un altre dels inefables opinadors habituals, contempli amb tristor aquestes eleccions catalanes. Marquen definitivament l’inici d’una nova època, on per bo o dolent, ja res tornarà a ser igual i on tothom hi perd: Espanya no ha volgut reconèixer la diferència catalana i vincular la seva sort a un espai polític i cultural modern i plurinacional; i Catalunya, i el catalanisme amb ella, no ha estat capaç de fer reeixir l’antic anhel de fer una Espanya gran amb una Catalunya protagonista i plenament encaixada.
Potser té raó la també catalana Andrea Levy quan ens explica que els catalans no tenim enemics a Espanya. Dit això estaria prou bé i seria un bon punt de partida si ens pogués igualment precisar, més enllà de brindis assolellats i frívoles retòriques, quins han estat tradicionalment els nostres amics dins “la pell de brau”; ja que veure’ls ha costat molt, i ara mateix no sabem on són ni cap a on es dirigeixen. O hem de creure que els nostres suposats amics o aliats, tan si val el nom com la cosa, són els de l’Espanya plural, els del “centro reformista” o la nova joia de la corona que encarnen els “pablemos” i cia? Esperarem respostes si pot ser satisfactòries.
Acabo: amb Cuba passà tres quarts del mateix i els espanyols es deixaren perdre una illa que amb una actitud més conciliadora i honesta hagués seguit essent espanyola per moltes dècades. El mateix els passà als servis amb Iugoslàvia o als russos amb molts territoris futurs nous estats independents. Per a tots ells, per bé que amb formes i maneres diverses, la raó de la força sempre preval a la de la pròpia raó. El pragmatisme és sinònim de debilitat i l’exemple suís un error en la pràctica que no fa bona la teoria. I Així els ha anat (de malament) si recorrem al que ens diu la història i les seves singulars i incorruptibles actes notarials.
