“Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”
Ovidi Montllor
Estiu. Un grup de pares i professors es reuneixen per enèsima vegada en una petita aula d’un petit col·legi públic en el qual l’endemà començarà una de les més audaces i incertes experiències educatives de la història de Catalunya. És l’any 1983, estem al barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet i l´anomenada Immersió Lingüística, és a punt de començar.
Si alguns poguessin tornar a aquesta aula, a aquest col·legi i a aquest estiu de fa 32 anys, es sorprendrien. Accents dispars, orgull, somriures, responsabilitat…i dues llengües. Català i castellà cohabitant en perfecte harmonia. I és que allò ho van impulsar aquells nouvinguts des de totes parts d’Espanya feia encara poc temps. Gent que havia arribat a aquesta terra sense res, que aquí havien forjat una vida i que aquesta terra els havia atorgat una identitat a canvi que ja mai abandonarien. Gent. La meva gent. Que el català fos la llengua vehicular educativa a Catalunya va ser en gran part gràcies a ells.
Andalusos, extremenys, murcians, gallecs…centenars de milers de persones que amb prou feines parlaven català però que estimaven a aquesta terra i que es van deixar la pell perquè els seus fills i néts l’estimessin tant com ells. I van pensar que quina millor manera d’estimar que mitjançant el llenguatge. Heus aquí la importància del que va succeir aquell estiu en aquella humil i digna aula, en aquell humil i digne barri i en aquella humil i digna ciutat. I jo m’enorgulleixo de tot això.
Governava el PSUC de Luís Hernández. Un partit i un alcalde que avui s’avergonyiria de l’actual posicionament d’alguns dels seus companys i hereus de files. Santa Coloma, Barcelona, Catalunya aglutinava gran part de la lluita sindical, laboral i política de l’estat i aquells que encara recordaven perfectament una enorme derrota, volien que els que venien per darrere guanyessin per fi. Volien que els seus fills i néts parlessin quants més idiomes millor, lluitessin per quantes causes justes poguessin i se sentissin orgullosos d’ells tant com poguessin. I dono fe que ho van fer. I avui hi ha una gran part de l´unionisme més reaccionari que vilipendia constantment aquesta magnífica mostra de generositat i progressisme que va suposar la immersió lingüística.
Sostenen que un idioma parlat per 500.000.000 de persones en tot el planeta està amenaçat en un país que va tenir un president cordovès. Resulta molt difícil imaginar un president català en segons quines regions de l’estat espanyol. Sostenen mentre destrueixen el sistema educatiu que el problema del mateix és que els nens estudien en català. Són monolingües castellanohablantes excloents anomenant monolingües catalanoparlants excloents a independentistes bilingües castellanoparlants. Absurd i miserable.
Molts dels quals avui ja no hi són i es van trencar la cara perquè els seus estudiessin en la llengua del país que els va acollir somriurien davant tot això. I somriurien perquè sabien que els seus fills i néts havien nascut per guanyar on ells van perdre tant. Aquest moment ha arribat. És aquí i és ara. I jo no penso decebre’ls. Enorgullim-los
