En alguns aspectes és cert que Catalunya està dividida en dos blocs. Això es manifesta -sobretot- èticament en relació als instruments i les regles de joc que cadascun dels bàndols està disposat a utilitzar. L’unionisme és conscient que està en minoria i per això necessita aplicar avantatges a les posicions pròpies i dificultats extra a les de la majoria. Per exemple, hi ha una pressió constant contra els mitjans catalans, als què acusen de trencar la deontologia periodística en favor de l’independentisme. Però, per contra, consideren normal la unanimitat asfixiant dels mitjans unionistes, especialment pel que fa als que d’editen fora de Catalunya. No hi ha un sol independentista a les tertúlies de Madrid -tampoc a TVE, encara que la paguem entre tots- i això no ha merescut mai ni una sola crítica.
En totes les enquestes, l’unionisme (PSC, Ciutadans i PP) es mou a l’entorn del 30 per cent, un terç essent generosos. Però, paradoxalment, sempre posen en qüestió que l’independentisme pugui legimimar els seus objectius amb el 51% dels vots. Consideren (Rajoy entre ells) que una victòria dels unionistes acabaria amb el procés i per això animen a la participació, però neguen que un resultat contrari pugui tenir cap efectivitat. 68 diputats unionistes serien considerats una gran victòria; a 68 diputats independentistes, en canvi, se’ls negarà la preeminència. L’estat pot fer el que vulgui, fins i tot des de les clavegueres; la Generalitat ha de ser neutral. Tant se val que Mas sigui escrupolosament democràtic amb els unionistes, Rajoy sempre menystindrà els independentistes. I els sembla legítim.
La realitat és que hi ha dues percepcions de la democràcia. L’una passa per les urnes i l’altra, pels poders constituïts. Es denuncia la llei d’Hont i es defensa la llei de l’embut. El seu món és una tertúlia de Madrid i això els fa durs, però no gens convincents. N’hi ha havia prou fins el segle XX, impossible de sostenir avançat el XXI.
