Tots els partits contenen una certa dosi de tacticisme, però a Catalunya el rei d’aquesta pràctica ha estat el PSC. Ha estat el rei de fer política amb les llums curtes. Els socialistes han estat de sempre el partit que ha arriscat més a l’hora de fer pactes per aconseguir el poder. Van fer dos tripartits amb ERC que van enfurismar el seu segment electoral més proper al PSOE, i no cal dir el mateix PSOE. I ara tan aviat pacten Ajuntaments amb independentistes i entren a l’AMI, com ho fan amb Ciutadans i es comprometen a modificar reglaments lingüístics, mentre somien a incorporar-se a més al govern d’Ada Colau.
El tacticisme dura el que dura, però arriba un dia que s’arriba a la saturació i es transforma en maledicció. Llavors torna en forma de clatellada electoral i d’escissions. De forma inexorable.
Arribar al punt de saturació fins ara era lent i trigava vàries legislatures, i per tant els partits tenien corda. Però l’escenari polític català ha canviat i s’accelerarà cada setmana fins el 27-S. A partir del dia de les eleccions ja no es podrà ser tacticista a Catalunya, almenys durant una llarga temporada.
Si guanya l’opció sobiranista, ja no serà possible l’ambigüitat perquè aquesta patirà una penalització altíssima. Haurem arribat al caixa o faixa. Catalunya iniciarà el procés de secessió, i el govern espanyol del PP s’hi oposarà frontalment. Els partidaris de la neutralitat no tindran espai. I caldrà la màxima claredat en els partits, hauran de posar els llums llargs o naufragaran.
