Quan el 1982 els socialistes van accedir al govern espanyol, Alfonso Guerra, el gran braç executor d’aquells governs de Felipe González (i unes quantes dècades després, també executor -en un altre sentit- de l’Estatut de Catalunya votat en referèndum), va dir que amb ells a Espanya no la coneixeria ni la mare que la va parir. I tenia raó. Bé, en tot cas en força coses sí, però no així amb una qüestió de fons. Un detallet important per als catalans. Perquè resultava que el nou règim havia de representar un respecte fins llavors inèdit vers Catalunya i el seu sentiment nacional. I bàsicament es va optar per la política del “fer com si” allò passés. I aquella Espanya que no la coneix ni la mare que la va parir (en moltes coses menys en això) és certament en part “la niña de Felipe González”. Na Carme Chacón ja se’n pot reivindicar com ho va fer mitinerament fa uns anys per contraposar el seu projecte a allò de “la niña de Rajoy”. Però no. Ella no és “la niña de Felipe”. N’és, en tot cas, un producte polític més, un exemple més de com passen les generacions però cert pòsit sociològic que estigmatitza la reivindicació i la diferència catalana com a egoisme i intransigència persisteix malgrat el pas dels anys i malgrat els esforços democratitzadors i d’homologació plena que molts (i molts d’ells catalans) durant dècades han intentat amb l’Estat espanyol, amb un èxit perfectament descriptible.
Aquesta Espanya on Catalunya mai pot sentir-se del tot plena més enllà de copsar-se plenament menyspreada és també filla de Felipe González i d’un partit socialista que quan es tracta de plantar-se davant de Catalunya bàsicament entén del llenguatge de l’amenaça o el de l’estigmatització. Només José Luis Rodríguez Zapatero com a president va semblar que ho entenia, però no. Ara malauradament no li ho podem preguntar a Pasqual Maragall, però el seu desencís amb l’engany del llavors líder socialista va ser evident quan el president va dipositar-hi totes les seves esperances federalistes. Ara d’allò no en queda més que una gran decepció. Una més. Una nova decepció a la qual només es contraposa insult (sobretot a la intel·ligència) i menyspreu, sense cap proposta creïble o en positiu. Això també és fill de Felipe, com la seva carta de fa dos dies a El País, ple de prejudici i de política antiga, que no passada, perquè hi ha una manera de fer vers Catalunya, caduca i retrògrada, que persisteix, que roman, i que mentre Catalunya formi part d’Espanya, es manifestarà desacomplexadament. I encara ho farà més en els pròxims temps.
Si de les eleccions del 27-S no surt una majoria que planti cara a aquesta manera de fer, també sense complexos i buscant força, el catalanisme podrà tenir tots els arguments del món, que seran igualment esclafats. En aquest sentit, i com que cada dia més gent n’és conscient, entre d’altres ajudes inestimables mercès a articles com el de l’expresident espanyol, paradoxalment (o no) el que surti dels comicis d’aquest setembre també serà fill de Felipe. Perquè també els fills i els néts dels qui el van votar a cegues durant dècades a Catalunya saben que aquí no hi ha nazis reivindicant la independència del seu país.
M’agradaria haver vist unes lletres de Felipe com les seves de l’altre dia, quan a Catalunya es manifestaven al carrer centenars de milers de persones pacíficament i reivindicant el vot, i aquell mateix dia, un Onze de Setembre, quatre feixistes rebentaven un acte a la seu del govern de Catalunya a Madrid, amb gasos lacrimògens incorporats, amb el braç alçat i dient “no nos engañan, Cataluña es España”. Aquests per a Felipe, per a la seva niña, per a la seva Espanya, la que ell va ajudar a fer com és ara, sembla que no són una amenaça. Uns que volen votar sí. Fa goig de formar part d’això, oi?
