El conseller Germà Gordó -qui ho havia de dir?- ha estat el primer que ha assenyalat amb el dit el primer gran debat d’una República Catalana realment existent: Els Països Catalans. El nou estat, d’entrada, no tindria cap obligació social respecte al País Valencià o les Illes Balears, però sí que hauria d’assumir el lideratge de la catalanofonia.
De la mateixa manera que Espanya concedeix la nacionalitat a qualsevol jueu sefardita que en demostri alguna vinculació familiar/cultural o en el mateix sentit que, des de Madrid, es preocupen pel castellà de les Filipines, l’estat català haurà de fer front a les obligacions que es deriven d’una llengua que trascendirà de molt les fronteres de la República. Les manifestacions literàries o artístiques en qualsevol de les variants dialectals del català hauran de ser objecte de consideració i protecció, es produeixin on es produeixin.
En principi, Espanya hauria de ser l’altre gran estat catalanòfon perquè s’hi mantindran com a ciutadans de ple dret uns quants milions de parlants. Serà aleshores que Madrid haurà de decidir quina política aplica sobre els territoris catalanoparlants… I, al seu torn, seran els ciutadans del País Valencià, les Illes i la Franja els que hauran de formar-se una opinió al respecte. De moment, no hi ha motius per a l’optimisme.
Potser aleshores els mallorquins hauran de decidir si volen convertir-se en una mena de Kaliningrad castellana al Maditerrani o girar la mirada cap a la República que hi ha a la costa d’enfront. I més o menys el mateix per als altres territoris del domini lingüístic.
I, pel que fa a la República, el camí ja està traçat per la relació tradicional entre França i el Québec: Non-ingérence et non-indifférence. Doncs això.
