El primer debat de la recta final, a Prada, va deixar clara una realitat endimoniada: Ningú no defensa la gestió del Govern sortint. Hi havia un diputat de la majoria -Roger Montañola, d’UDC- que, paradoxalment, va dedicar-se a acusar els seus exsocis de voler reeditar un nou tripartit, aquesta vegada amb ERC i la CUP. Antoni Comin, que -ell sí- havia estat diputat del tripartit, es va posar a si mateix com a garantia de què CDC es mourà, la pròxima legislatura, dins l’ortodòxia socialdemòcrata. Naturalment, Antonio Baños, candidat de la CUP, i Lluís Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, no van tenir manies a culpar Artur Mas de caure en totes i cadascuna de les temptacions neoliberals que ha generat la crisi econòmica.
Artur Mas va començar la seva presidència, a finals de 2010, sobreactuant la voluntat de reduir la despesa pública. En aquell moment, Convergència i Unió -tots dos- van buscar el suport del PP català en la creença que seria possible recuperar la dinàmica del peix al cove i apedaçar d’alguna manera un Estatut que acabava de ser destrossat pel Tribunal Constitucional. Aquelles retallades, assumides com a pròpies, van ser un error polític de primera magnitud perquè marcaven el Govern amb l’estigma de la dreta insolidària. En el fons, van retallar perquè volien pactar amb Madrid. I es van equivocar l’època. Per això van rectificar, perdent dotze diputats.
Aquest inici ha tenyit de dretà el que podia haver estat assenyalat, des del principi, com a dèficit fiscal i manca de sobirania política. Una explicació que ara, als debats, sembla que ningú no pensa assumir. Un altre error, perquè pot generar la percepció d’amagar-se i això desgastaria el prestigi adquirit per Artur Mas des de 2012.
