El 23 d’agost del 2011, empès per la imposició de les institucions europees per prendre mesures dràstiques que aturessin el dèficit públic desbocat de l’Estat espanyol, l’aleshores president de l’executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, compareixia al Congrés per proposar al PP una reforma urgent de la Constitució. En només quinze dies, socialistes i populars es van posar d’acord per modificar la Carta Magna i establir un sostre d’endeutament públic. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, els recriminava que aquest topall l’establís Madrid i no pas el Parlament de Catalunya, però assegurava que la Generalitat “sintonitzava amb la idea d’imposar un sostre en la despesa de l’administració pública”. La modificació de l’article 135 de la Constitució acontentaria la UE obligant les administracions públiques a adequar les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària. Però la trampa de tot plegat ja l’advertia el conseller català, qui decidiria el repartiment de les retallades en despesa seria Madrid i no pas cada comunitat autònoma. Els dos grans partits van decidir que carregarien el mort als governs autonòmics obligant-los a fer els ajustos pressupostaris més durs. L’Estat, per contra, només assumiria una petita part del sacrifici.
La modificació de l’article 135 significava, “la fi de l’autonomia financera de les comunitats autònomes, i en conseqüència, de la seva autonomia política, perquè l’ofec financer limitaria dramàticament l’exercici de les competències en àmbits tenen un impacte directe en l’estat del benestar, com la salut, l’educació i els serveis socials”, segons remarca l’economista David Ros, membre de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya. I en el cas de Catalunya, el greuge encara és més gran, perquè com assenyala Ros, “té competències també en policia, justícia i presons, i a més, presta més serveis i més cars que d’altres territoris, i per tant, la Generalitat s’ha vist obligada a fer retallades molt més profundes de les que correspondria tenint en compte la riquesa de Catalunya i la seva aportació a l’economia espanyola”, rebla Ros.
L’engany del finançament
Ara bé, la penosa situació financera de la Generalitat no s’explica només per l’article 135 de la Constitució, que de fet, ha estat l’estocada de mort. Cal remuntar-nos a l’any 2009 per comprendre la magnitud del problema. El que havia de ser el millor sistema de finançament autonòmic mai assolit per Catalunya, ha resultat ser la gran trampa en què va caure el PSC i l’aleshores ja independentista ERC. Com explica la catedràtica d’Hisenda Pública de la UB Núria Bosch “l’arrel del problema és un model de finançament que va generar moltes esperances però que ha acabat provocat el deteriorament de serveis bàsics que presta la Generalitat, com salut, educació i serveis socials. En no tenir ingressos, es fa impossible anar la mercat de capitals a demanar crèdit, perquè l’administració catalana no pot demostrar de cap manera que podrà retornar el crèdit, perquè de fet, depèn gairebé exclusivament de les transferències de l’Estat”. Sense possibilitat de cercar finançament de forma independent, la Generalitat només podia demanar ajuda a Madrid, que va crear el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), diners que l’Estat li presta a les autonomies però amb interessos. Una dependència que, a parer de la catedràtica, “encara complica més les finances de la Generalitat, que assumeix una doble càrrega, la del dèficit fiscal i la del deute del crèdit amb interessos”.
Núria Bosch insisteix en la perversió del sistema de repartiment de la limitació del deute establerta constitucionalment el 2011, perquè “va centrifugar bona part de la responsabilitat de les retallades en despesa als territoris, bo i sabent que el deteriorament dels serveis als ciutadans seria molt evident de seguida. Però d’aquesta manera traspassaven el cost polític a les autonomies, i en especial a aquelles que presten més serveis i de més qualitat, com és el cas català”. Un ofec al qual David Ros hi suma “els efectes d’una política d’hostilitat permanent contra Catalunya” per part de Madrid, que “recorre qualsevol impost que pugui donar oxigen a la Generalitat, com l’impost sobre dipòsits bancaris, l’euro per recepta o impostos sobre contaminació ambiental”.
Avui, quatre anys després, la reforma constitucional impulsada per Zapatero ha donat els seus fruits a Catalunya. Ha rematat l’engany del model de finançament del 2009 i ha reduït a la mínima expressió el marge de maniobra per fer política social. Al final resulta que la Constitució mata. Mata l’autogovern català.
