“Aquest any, el desplaçament de Montparnasse a la nostra platja ha pres unes proporcions extraordinàries“, escrivia Rafael Benet, la tardor de 1934, a la revista “Art”. El pintor català titulava l’article, significativament, “Tossa, babel de les Arts” i deixava constància del volum i qualitat dels artistes i intel·lectuals europeus que havien pres aquest poble pescador com a base d’estiu per a la seva recerca artística. De fet, la peregrinació a Tossa venia de lluny. Tres dècades abans, el 1905, Joan Maragall descrivia l’indret amb admiració: “Jo m’havia figurat Tossa, un racó de món tot rònec i que la gent mirava als forasters amb mal d’ull i que amb prou feina els parlaven; i em vaig trobar amb un poble quiet i retirat dintre una capsa de muntanyes, a la fresca vora del mar; però molt endreçat amb cases boniques de gent que saben viure”. A Maragall l’impacta el blau: “…en les ginesteres totes enceses, llançant una forta flaira damunt del mar d’un blau riquíssim”.
L’explosió, però, es dóna els anys trenta. Allà s’hi va reunir bona part de la primera línia internacional. Des de l’avantguardista Marc Chagall fins al surrealista André Masson, des de l’escriptor Georges Bataille fins a la fotògrafa Dora Maar, des de l ?arquitecte funcionalista Henri Mullender fins al pintor fauvista Oswald Petersen… I els catalans, amb escultors com Enric Monjo i pintors com Pere Créixams o el mateix Rafael Benet. Alguns arribaven allà atrets per l’intercanvi artístic, d’altres per la curiositat. Fins i tot s’hi va anar reunint una colònia d’artistes i intel·lectuals jueus que fugien de l’assetjament a què els sotmetia el règim d’Adolf Hitler.
Un museu de condensació
Aquella reunió excepcional no va passar desapercebuda i de seguida un grup d’intel·lectuals decideix impulsar la idea de crear un museu, d’entrada a partir de les troballes arqueològiques d’una vil·la romana però, molt ràpidament, amb l’ambició de mostrar l’eclosió artística de Tossa. Rafael Benet, Enric Casanovas i, sobretot, Pere Créixams coneixien bé els ambients artístics de Paris i comencen a impulsar la idea. El pintor txec Georges Kars, amic de Benet, també era un entusiasta de la gestació del museu. Tots ells, apassionats per l’art i per Tossa, van decidir la creació d’aquell equipament únic. Des de Barcelona, Joaquim Folch i Torres va escriure un article a “La Vanguardia”, on també donava suport a la creació del museu de Tossa, relacionant-lo amb els principis noucentistes.
La pressió va fer efecte i la Generalitat republicana s’hi va abocar amb una inversió important. Com a seu es va escollir la Casa del Governador, a la Vil·la Vella i, així, el dia 1 de setembre de 1935 el conseller de Cultura, Ventura Gassol, va inaugurar el que es considera el primer museu d’art contemporani de l’estat espanyol, amb gran quantitat d’obra del que s’estava pintant allà i aleshores. L’esplendor, però, va ser efímer. Només un any més tard esclatava la Guerra Civil. Els més vells encara recorden la silueta del destructor britànic que va evacuar tots els artisques. I el Museu es va quedar allà, ple de blau enmig de la nit franquista.
El violinista celest (1934), de Marc Chagall. Col·lecció permanent del Museu de Tossa.
Sempre el blau
Vuitanta anys més tard, el Museu de Tossa ret homenatge a aquells homes, a aquell moment, a aquell art. I al blau. A aquell “paradís bleu” que van veure els ulls blaus de Marc Chagall l’estiu de 1934 i a “le bleu du ciel”, que escriu Georges Bataille. L’exposició explica, gràficament, que “Tossa és blava, del color del mar, del cel… Però, quin és el blau de Tossa? Anyil, blau marí, blau elèctric, blauet, o tots els blaus del món? En el Museu Vivent de Rafael Benet, tots els blaus hi tenien cabuda. Tants blaus com sensibilitats diferents existissin. Tantes blavors com riquesa del paisatge. A casa, el blau esdevé un sentiment. Per Bataille és un blau nit, com un pany de cel nocturn i incommesurable on endinsar-se amb els seus dimonis interiors, per Chagall el blau és brillant, tendre i alegre com els ulls de la seva filla Ida xipollejant a l’aigua de la Platja Gran, el blau efervescent i sòlid de Klein, el blau cel eteri de Jeanne Laillard, els blauets del fauvista Mompou, el grapat de turqueses de les teles Benet… I no acabaríem… A Tossa, el blau és un sentiment i el color de la felicitat“.
Ferran Mascarell, conseller de Cultura -i, per tant, successor de Ventura Gassol-, inaugurarà demà l’exposició “Blau, encara (1995-2000)”, d’Àlex Nogué, que commemora el vuitantè aniversari de la creació del Museu Municipal de Tossa.
