Les enquestes, les de tota la vida, davant unes eleccions com les del 27-S on tot haurà canviat tant (començant per les candidatures que hi concorren), serviran per retratar poc i més aviat per condicionar massa. L’esquema que ens apunten tira de les coordenades de sempre, quan aquestes han estat fulminades. Però dit això, retinguin només una dada. Una que uneix tots els sondejos publicats fins ara. Hi ha un important frec a frec entre els partidaris de la independència i els qui no la veuen. I això, de no canviar alguna cosa força significativa en les pròximes dues setmanes, quedarà retratat així a les urnes i deixarà un panorama complicadíssim de gestionar.
I és que a ‘Junts pel Sí’ les coses no li poden anar bé. Ha d’aspirar a què li vagin molt bé si del que es tracta és de tirar endavant el full de ruta pactat per Convergència, Esquerra i les entitats sobiranistes. Cert votant sobiranista convençut que s’havia relaxat uns mesos enrere ha despertat i s’ha reactivat. El clavegueram de l’Estat, els Felipe i companyia l’han fet reviscolar. Però és evident que l’unionisme també ha jugat les seves cartes a consciència, no sempre de forma contraproduent per als seus interessos, i també ha ajudat a fer prendre consciència que aquestes eleccions van de debò i que no ho diran però tenen caràcter de plebiscit. Part d’aquest vot també s’ha activat i té camp per córrer.
Davant d’això, s’obren tres incògnites de vot importants. Està clar per a què servirà el vot per a ‘Junts pel Sí’ i per al PP i Ciutadans. Però, i per a ‘Catalunya Sí Que Es Pot’? Colau ja ha demostrat a Barcelona en poc temps com de poc que inquieta ningú a l’establishment i a Madrid, i la capital catalana queda fora de l’AMI, i avall que fa baixada i a una altra cosa. Ells estan per una altra cosa. No per la construcció d’un nou estat.
I Unió? Més d’un militant dels que encara els queda es va estirar els cabells quan aquest cap de setmana va veure com Enric Millo repicava ben bé paraula per paraula declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida a la premsa, per donar per finat políticament Artur Mas. Això és el que els queda. Magre. I força inútil per a una opció o la contrària, de les dues que es contraposen en una elecció amb caràcter plebiscitari.
I la Cup? No serà obstacle, et diu en petit comitè la seva gent. Però no ho poden dir. I el debat nominal sobre si Mas i Convergència sí o no pot fer perdre energia i temps, i sobretot unitat d’acció i força quan més calguin a l’independentisme. Saben que a l’hora de la veritat el denominat “vot útil” els pot retallar l’expectativa de creixement.
Bé, i del PSC ja no parlo en clau d’incògnita. Felipe i el PSOE els fan la campanya en contra cada dia (des de fa dècades) i això no ofereix cap tipus de dubte. Centrem-nos tots plegats en d’altres, que no són pocs, a veure si enquestes a banda afinem la punteria de cara a les eleccions catalanes de les nostres vides. Que no són unes més i que, malgrat el que ens diguin en els pròxims dies, faran patir. Perquè, o alguna cosa important es mou a una banda o l’altra, o això anirà just. Molt.
