La batalla per la llibertat nacional de Catalunya ja es lliura, a hores d’ara, en tots els fronts. Potser no tothom n’és conscient, però és així. No és només una batalla política, institucional, legal, administrativa, judicial, policial, cultural, lingüística, econòmica, social, financera, en infraestructures, comunicativa, etc. Hi ha, també, un àmbit aparentment inexistent, que potser pot passar desapercebut a la majoria de gent, però que té, en canvi, una importància decisiva. Em refereixo a la batalla de les paraules, a l’ús de determinats mots i no pas d’uns altres que, repetits insistentment, acaben per arrelar i deixar pòsit, inconscientment, al cap de la gent. Quan, a més, el mateix repertori és emprat per la premsa escrita, els diaris digitals, les xarxes socials, les ràdios, les televisions, els líders polítics, els tertulians i creadors d’opinió, suposo que deu ser molt difícil de mantenir-se incòlume, mentalment parlant, a aquesta manipulació continuada i agressiva. Per a un ciutadà espanyol, atent a les ràdios que escolta, les televisions habituals i la “varietat” de diaris de què disposa, ha de ser molt difícil de no tenir una visió esbiaixada de la realitat catalana, quan resulta que tots diuen exactament el mateix. I, clar, imaginar que tots menteixen deu ser un exercici massa agosarat, quan no es disposen de mitjans propis per a comprovar-ho directament.
El front de les paraules carrega, amb mots armats de bilis i de mentida, els discursos hegemònics a Espanya. Es tracta de fer servir un llenguatge negatiu en parlar de les aspiracions catalanes, amb l’ús de paraules que no creïn complicitat en l’auditori, sinó rebuig, que facin antipàtic allò que, segons els que parlen, succeeix a Catalunya i que acabin per desacreditar el país i el seus dirigents, revestint-los d’un hàbit antipàtic. El llenguatge en qüestió arrossega, a cops, unes certes connotacions violentes, que predisposin qui escolta o llegeix a posar-se en contra de Catalunya i els catalans. De la democràcia, de la voluntat de resoldre els conflictes polítics políticament, del desig de votar a les urnes, de les aspiracions de llibertat nacional i sobirania plena en diuen desafiament, bogeria,trencament, amenaça, deriva, divisió, confrontació, separació, bogeria, precipici, abisme, fractura, viatge cap enlloc, insensatesa, ofensiva nacionalista…
Menteixen, a més, i ho saben perfectament, quan tenen la barra de desqualificar un moviment democràtic, un alçament pacífic, festiu, familiar, del poble català, titllant-lo de nazisme i de feixisme. No cal ser un historiador per a saber que feixisme i nazisme són tant als antípodes de la democràcia, com l’aspiració a la independència nacional és incompatible amb aquests règims totalitaris als quals, per cert, caldria afegir el franquisme, el que més temps va durar i el que, curiosament, sempre obliden. Per què era espanyol, potser? Per què de tant com l’hem conegut i patit, aquí i a Espanya, ningú no s’ho podria empassar, com ara per desconeixement hi ha qui es pot creure que el que estem protagonitzant els catalans és nazi o feixista?
Continua fent estrany a la gent més sensata, polititzada o no, que amb la porta oberta de bat a bat per a tocar el dos d’Espanya, ningú, absolutament ningú, d’entre els dirigents espanyols de la política, l’economia i la societat, ningú no hagi estat capaç de raonar i estar a l’alçada de les circumstàncies històriques. Capaç de posar damunt de la taula un sol argument que ens convenci de no anar-nos-en de l’estat, ja sigui perquè creguin que ens convé a nosaltres, o perquè estiguin convençuts que els convé a ells. Res. Només mentides, amenaces i insults. Els historiadors i analistes polítics del futur no quedaran més sorpresos del que ara ho estem, nosaltres, davant l’absència d’una veu espanyola capaç d’argumentar sense ofendre o mentir. Però, potser, amb una simple ullada a la història d’Espanya, en relació al seu progressiu empetitiment com a estat, del segle XIX ençà, hi trobaríem totes les claus de l’enigma. Espanya sempre ha fet el mateix, ha negat l’evidència i, finalment, ha perdut. Ara tornarà a perdre.
