El 20 de novembre de 1984 Rafael López Ocaña i Luis Morcillo va entrar a la consulta del pediatre Santi Brouard. A López Ocaña li va caure la pistola que duia a l’esquena i la infermera de la recepció va xisclar. Els crits van alertar el metge que va sortir del despatx just per rebre els projectils de l’arma de Morcillo. Brouard jeia mort a terra quan López Ocaña li va disparar dues vegades més. Després declararia que “volia ser honest amb el que havia anat a fer allà. No volia anar-me’n sense fer res”. Santi Brouard és una de les 27 víctimes provocades pels GAL.
López Ocaña va cobrar tres milions de pessetes (divuit mil euros) per l’assassinat. Fa vint anys que és lliure tot i que l’any 1993 l’Audiència Biscaia el va condemnar a 33 anys de presó. L’altre assassí, Morcillo, va ser absolt el 2003 tot i que un jutge de Bilbao havia aconseguit reobrir el cas el 1997.
La trama d’aquest assassinat es completa amb les declaracions de López Ocaña de l’any 2005 a una cadena privada de televisió. Va afirmar haver rebut aquests diners de mans de Morcillo i que aquest els havia rebut de Julián Sancristóbal, director de la Seguretat de l’Estat en el moment de l’assassinat.
La seqüència d’aquests fets demostra una connivència predemocràtica dels poders de l’Estat: l’executiu que els orquestrava, el judicial que els va absoldre fent veure que els perseguia i un legislatiu sense voluntat d’establir unes responsabilitats polítiques evidents.
No els serà possible homologar la democràcia espanyola sense un acte polític de contrició i perdó per aquesta qüestió. Cap reflexió sobre les lleis, la justícia o el comportament polític podrà semblar honesta mentre persisteixi el silenci que plana sobre les víctimes d’aquest terrorisme sorgit de les clavegueres de l’Estat; mentre persisteixi la impunitat i la llibertat amb què viuen els mercenaris confessos que el van fer possible i els polítics corruptes i sanguinaris que els van emparar.
La creació d’esquadrons de la mort representa una de les fites més fosques i abjectes que un govern pot arribar a coronar. No hi ha progrés polític compatible amb l’oblit dels cossos torturats, morts i destruïts amb calç viva pagada amb diners públics, amb els impostos fruit del treball de les persones del carrer. Aquesta és la reforma que els cal però insisteixen a fer-ne –només i en format exprés- aquelles que limiten i perverteixen la democràcia.
Des d’aquesta perspectiva resulten vergonyoses, o ridícules, segons quines lliçons i segons quines afirmacions proferides per responsables polítics d’aquell període. Però és el seu problema. És el seu repte construir, si volen, un nova democràcia que mereixi aquest nom. A Catalunya existeix una proposta cívica, pacífica i democràtica -que volem constatar com a majoritària i hegemònica- per bastir la nova Catalunya del segle XXI.
No és sorprenent la carta de González, ni el paper de Prisa, ni la claca coordinada de Sáenz de Santamaría, Duran o Iceta. Ho és, potser, que distregui el col·lectiu partidari d’un projecte polític que sabem impecable en el respecte dels principis democràtics essencials.
