Felipe González va ser el líder natural de tota una generació de catalanes i espanyols que desitjaven un canvi de rumb polític que signifiqués girar full a 40 anys de franquisme. González era sinònim d’Il·lusió, de frescor, de transgressió, de trencament, de modernitat i de llibertat. Era la viva imatge del líder jove capaç de passar pàgina a la tristor i grisor de tants anys, per dibuixar un futur ple de colors i alegria. Ell, simbolitzava el trencament d’una legalitat imposada. Els seus discursos estaven amarats de crides a la conscienciació de la classe treballadora, a la construcció d’un país on tothom s’hi pogués sentir còmode i, fins i tot, al reconeixement del dret a l’autodeterminació “de totes les nacionalitats ibèriques”, com es deia a la Resolució Política aprovada al Congrés del PSOE celebrat a Suresnes (1974) i que va significar la visualització del lideratge d’aquell jove combatent a qui tots coneixien amb el nom de Isidoro, però que en realitat es deia Felipe González. Tot aquest pòsit de bon rotllo, d’alè d’aire fresc, de mirada cap endavant va comportar que el 28 d’octubre del 1982, Felipe González assolís la presidència del govern espanyol amb una imparable majoria absoluta i més de 10 milions de vots. La seva popularitat va ser tant gran que Felipe González es va acabar convertint, simplement, en Felipe.
Però el poder -sobretot el poder- i el pas del temps acaben transformant les persones. Aquell jove revolucionari que combatia ideològicament el règim de Franco (és just afirmar que la força de xoc autèntica contra la dictadura la simbolitzava, sobretot, el PSUC i el Partit Comunista d’Espanya), que parlava de tancar les bases militars nord-americanes a Espanya, de sortir de l’OTAN, dels drets dels treballadors i del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats ibèriques poc a poc va anar renunciant als seus principals anunciats: les bases militars no es van tancar, Espanya no va sortir de l’OTAN, la primera vaga general de la democràcia la va convocar la UGT contra el govern del PSOE per la retallada de les pensions i el dret a l’autodeterminació es va acabar esfumant. Malgrat tot, Felipe González va ser en aquells moments el revulsiu que va saber canviar la imatge d’Espanya a l’exterior, que la va modernitzar i que la va fer homologable. I, com a conseqüència d’aquesta acció l’imaginari espanyol també es va transformar, va superar l’acomplexament que arrossegava i es va descarar. Aquesta és la gran contribució de Felipe González, haver ajudat a Espanya a superar el complex de ser un estat aïllat, carca i antic.
El poder -sobretot el poder- i el pas del temps acaben transformant les persones. Si es llegeix amb atenció l’article que Felipe González ha publicat al diari El Pais sobre el 27-S i el procés que viu Catalunya, ens serà difícil reconèixer que l’autor és el mateix líder polític transgressor, idealista, revolucionari que cridava a acabar amb les injustícies d’una Espanya tancada. I no ho dic perquè cregui que Felipe González hagi d’estar a favor de la independència de Catalunya, no -ell pot estar a favor del que vulgui- ho dic perquè el seu to i el seu argumentari són impropis del líder socialista a qui van votar 10 milions de persones. Ni es pot menystenir el sentiment de les persones, ni es pot infravalorar la voluntat popular, ni es pot desqualificar un moviment ciutadà titllant-lo de feixista o de nazi. Segur que molta gent esperava de l’exlíder socialista un argumentari en positiu, un text que subratllés les avantatges de continuar formant part d’Espanya i no un catàleg de tòpics, desinformacions, desqualificacions i insults. Els contraris a la sobirania de Catalunya no s’ho mereixen, els que hi estan a favor tampoc, els milions de persones que durant anys han confiat amb ell tampoc i Isidoro tampoc s’ho mereix. Estic segur que si Isidoro es trobés avui amb Felipe González el confondria amb un dels dirigents que ell combatia.
