Cadascú tria i dilluns passat Barcelona en Comú va triar els seus aliats nacionals. Malgrat que Ada Colau va ser investida amb els vots d’ERC i la CUP —i també del PSC, que s’apunta a un bombardeig per no quedar despenjat—, en la votació sobre si l’Ajuntament de Barcelona havia de formar part o no de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els regidors “podemites” van impedir-ne la integració amb uns arguments ben peregrins. L’abstenció dels regidors de Barcelona en Comú i d’UDC (11 1 en total) va servir perquè la capital de Catalunya no pogués entrar a l’associació municipalista independentista. Van faltar 4 vots, ja que calia assolir la majoria absoluta, i no n’hi va haver prou amb la suma dels 17 regidors que van votar a favor de l’adhesió: els 9 CDC, els 5 ERC i els 3 de la CUP.
Tot i que l’alcaldessa, Ada Colau, va dir que el 9-N havia votat Sí-Sí i que abans de la votació havia assegurat que estudiaria l’opció d’oferir llibertat de vot als regidors de Barcelona en Comú, el conjunt de l’equip de govern van abstenir-se. No hi va haver distinció entre els que diuen ser independentistes i els que no ho són. Barcelona en Comú, i especialment la seva alcaldessa, Ada Colau, cada dia és més ambigua sobre el procés sobiranista i es presta a l’estratègia dels unionistes, que dilluns van sortir reforçats del ple. El 12 regidors de C’s, PSC i PP van votar en contra de l’adhesió i van acabar guanyant, malgrat perdre la votació. Així, doncs, Barcelona en Comú, aquesta amalgama de grups que inclou ICV-EUiA i Procés Constituent, es va sotmetre una altra vegada a la lògica de Podemos, el nou partit de l’esquerra espanyolista a Catalunya, que és contrari al sobiranisme de la mateixa manera que ho ha estat sempre el PSOE.
Colau i el seu grup, que tampoc no assistiran a la manifestació de l’Onze de Setembre, cosa que no es van atrevir a fer mai els alcaldes socialistes, a mesura que va passant el temps es va escorant més cap a les posicions conservadores que defensen PP, PSOE i Podemos, donant l’esquena al sobiranisme que és majoritari al cap i casal, si més no en nombre de regidors. Lluís Rabell, el candidat de CSQEP a les eleccions del 27-S, qui també va dir que el 9-N havia votat Sí-Sí, tampoc no assistirà a la manifestació de l’Onze de Setembre per pur electoralisme. Tàctica contra estratègia, amb el que queda demostrat que la “nova política” és un eslògan que s’acaba quan es confronta amb la realitat. Els de Barcelona en Comú fan la mateixa politiqueria de sempre però una mica més mal vestits. Es pensen que anar a la inauguració d’una festa major amb pantalons pirata els aproxima a la gent. La “nova política” hauria de ser alguna cosa més que demagògia. Fa cent dies que Colau és alcaldessa i no ha fet res, llevat d’alguna acció de cara a la galeria, com ara retirar el bust de l’antic rei que presidia la sala de plens.
Després de la votació de dilluns passat, Colau va apressar-se a dir que el govern municipal estudiaria “en els propers plenaris” la situació de Barcelona i la seva relació amb l’AMI. Excuses de mal pagador d’una alcaldessa que no té majoria al ple i que va ser recriminada pels grups sobiranistes que van investir-la. ERC li va retirar, “simbòlicament”, el suport que li havia donat en la investidura, mentre que els regidors de la CUP van plantar al mig de la sala plenària una placa amb la frase “Avinguda de Borbó” per denunciar les incongruència de Colau i el seu equip. Però, és clar, en la lògica de Podemos i de Barcelona en Comú, al nou rei se li regalen vídeos mentre que als sobiranistes se’ls ataca amb odi. Aquesta és l’actitud de la “nova esquerra”, que és més vella que les amenaces d’Alfonso Guerra.
La prova de fins a quin punt aquesta esquerra és vella és la manera com Jaume Asens, tinent d’Alcalde i membre destacat de Procés Constituent, el partidet de la monja Teresa Forcades i Arcadi Oliveras, i promotor de Podemos a Catalunya, va justificar l’abstenció de Barcelona en Comú en una votació que ningú no podia negar amb anterioritat la repercussió política que tindria. Va dir, textualment, que s’oposaven a l’AMI perquè era una associació que feia “una exaltació de les excel·lències espirituals que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer. I tenen poc a veure amb la Catalunya popular que defensa els valors republicans de la llibertat, de la justícia, de la igualtat, la Catalunya de Salvador Seguí, d’Andreu Nin, Joaquim Maurin, Companys o de tants altres”. Cal ser molt ignorant o tenir molt mala fe per dir això respecte de l’AMI, que és una associació a la qual pertanyen 741, dels 900 ajuntaments que té Catalunya, i 43 entitats supralocals. En fi, un despropòsit!
No sé qui va preparar-li aquests arguments de pa sucat amb oli, potser va ser l’historiador Xavier Domènech, actual comissionat municipal de memòria històrica, el qual és el capdavanter d’un “revisionisme” historiogràfic sobre el lerrouxisme que l’apropa a la historiografia espanyolista de dretes. La fraseologia és una altra, és clar, però el fons és el mateix. Com ja he explicat en un altre article, aquest revisionisme acompanya el renaixement del populisme de la mà d’una esquerra que menysté les arrels populars del catalanisme amb una interpretació ideològica, i no pas històrica, del passat català. Aquest és el gran vici. Barrejar Nin i Maurin amb Seguí i Companys és no saber gaires coses de la història d’aquest país. Forma part de la història mitològica d’una esquerra que ni tan sols sap valorar, per exemple, l’apropiació popular de mossèn Cinto Verdaguer, reflectit en el procés de monumentalització del “poeta del poble” que es dugué a terme entre el 1902 i el 1924. Espero que a Asens i companyia no se’ls ocorri ara enderrocar el monument de Josep M. Pericas dedicat a Verdaguer que està situat a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Sant Joan de Barcelona. La ignorància ho pot tot, però.
En el seu darrer llibre, La formació d’una identitat, Josep Fontana intenta explicar (més aviat explicar-se, com reconeix ell mateix), què ha provocat la mobilització sobiranista d’aquests darrers anys. Fent-se ressò de l’opinió de Josep Ferrer i Llop, antic rector de la Universitat Politècnica de Catalunya i comunista confés, Fontana sosté que la mobilització sobiranista és “una insurrecció de classes mitjanes, de professionals, de medis rurals, de petits i mitjans empresaris i de bona part de la classe obrera”, i, a més, remarca que “l’explosió sobiranista va agafar per sorpresa l’oligarquia catalana, que encara intenta sufocar-la amb les reiterades crides al diàleg per part de la gran patronal i de la banca”. Deu ser bastant així, atès que Joan Rosell, aquell que el 1980 va escriure un llibre, España en dirección equivocada amb el qual propugnava la implantació d’un règim autoritari, ara signa articles amb Josep Lluís Bonet, un destacat burgès unionista, que podria signar perfectament Asens, Iglesias i la mateixa Colau. L’argumentari d’aquests unionistes s’assembla molt al que va portar a Barcelona en Comú a abstenir-se en la votació de dilluns. La trampa de Colau var ser fer defensar l’abstenció a un advocat que el mes de maig d’enguany es declarava independentista i que dilluns es va posar al servei de tot el contrari.
Quina pena, quina grandíssima pena!
