Realment la UE es troba en crisi i orfe d’idees que ens permetin veure llum a aquesta foscor i mediocritat que inunda el nostre vell continent. I ho dic pesarosament, no ho dubtin, però certs lideratges tan terriblement allunyats de la ciutadania europea i llurs necessitats m’impedeixen qualsevol tipus de condescendència. Aquí parlaré de Catalunya i dels seus crítics però també ho podria fer, parlant d’Europa, per parlar d’immigració, seguretat, pes i influència al món i de manca de perspectiva, visió i sensibilitat general.
Fereix el cor sentir a uns dirigents polítics de països suposadament desenvolupats i democràtics parlar amb tanta manca de rigor dels afers europeus i de Catalunya en particular. Que la Sra. Merkel, exciutadana de l’extinta RDA per cert, reivindiqui la integritat territorial dels estats membres sona a “guasa” bananera si recordem que la RFA i llurs límits territorials no semblen correspondre’s amb els actuals límits territorials de l’Alemanya resultant de la caiguda del “Mur de la Vergonya”. Que Merkel no s’adoni d’això és molt greu perquè pot demostrar algunes coses poc edificants per aquesta filla de pastor protestant: com ara no ésser conscient de l’existència durant quaranta anys de les dues alemanyes, desconèixer que Alemanya, com fa anys recordava el seu pare polític Helmut Köhl, es reunificà en base al dret d’autodeterminació dels pobles o que realment l’únic que motiva la seva praxi política són els interessos i egoismes propis com preconitzen alguns dins i fora d’Alemanya.
Cameron és capítol a part, ja que cada cop més s’assembla i recorda al darrer Tony Blair que, a la seva vegada, guardava certs paral·lelismes amb el darrer dels nostres protagonistes Felipe González Márquez. Tots dos dignes representants del socialisme caviar o autèntics “socialistos” en terminologia castissa espanyola. Dir la veritat i honorar la paraula, termes emprats per Salmond en referència al susdit l’endemà del fallit referèndum, no són exactament els punts més forts que diguéssim de l’actual inquilí de Downing Street. Tampoc ho eren, recordem-ho, dels inefables Blair o González. Ho dic amb pesar tot això, de nou, atès que el meu concepte dels homes polítics britànics és un altre que molt té a veure amb una societat política, believe it or not, molt més puritana que la nostra i on la paraula pesa com llosa continental. Quan dic puritana, quedi clar i palès, no ho dic perquè allà no es cometin errors, que se’n fan i molts segurament, sinó perquè allà hom té la decència de dimitir quan esclata un escàndol i evitar així allargaments i gesticulacions innecessaris que fan encara més gros o fraudulent el pecat o perversió original. Que un home que festeja amb la idea de marxar de la UE i que contínuament condicioni i rebaixi la política comunitària, tingui la santa barra d’amenaçar-nos en col·locar-nos a la cua d’entrada de la UE, palesa que el cinisme i la barroeria mai s’havien reconciliat i barrejat tan bé en la figura d’un primer ministre britànic. Això que val per Catalunya, ben mirat, també devia valdre per Escòcia, per bé que el seu argumentari aquí era un altre; argumentari, per cert, completament desmuntat per la notaria insubornable dels fets i és que com deia un jesuïta espanyol paraules, com les de Cameron, sense fets és com disparar sense bales. Ai els polítics que només viuen del que els diuen les enquestes! Amb això i amb tantes altres coses i decències no emula pas a “vells” conservadors britànics com Thatcher, Churchill, Eden, o Disraeli.
I acabem amb González. Ja ho hem dit, dir la veritat no ha estat mai el punt més destacat del seu currículum. Passà amb l’OTAN, amb el suposat canvi a Espanya, grans dubtes de la seva posició real durant el fallit cop d’estat, la política econòmica, la política antiterrorista –millor aquí no esplaiar-se massa-, l’estat de les autonomies amb involució inclosa i tantes altres coses que retornen com les inaturables portes giratòries tan bé per ell protagonitzades. Primer ens diu que li recordem a la Itàlia i Alemanya dels anys trenta, acte seguit s’autodribla i parla de malentès i ens diu que Catalunya hauria de ser reconeguda com a nació. Aplaudeixen els acòlits que pidolen el seu favor a canvi de res. Cucs amb restrenyiment d’idees i decència. Caràcters sense parió de baixesa i misèria absoluta. Manca d’escrúpols i de dignitat. La frase, com sigui, podria ser bona i acceptable, tothom al cap i a la fi té dret a rectificar i, més encara a rectificar-se, però llavors per què no ho feu en els catorze llargs i corruptes anys que estigué al capdavant de l’executiu, jo em demano o li demano. Cap resposta o un tenebrós no era el moment. Quan el Garcia Albiol de torn ens diu que la broma s’ha acabat, que sàpiga que la broma la feren ells: els González, Suárez, Guerra, Fraga i d’altres atorgant l’autonomia a territoris que ni la volien ni la somniaven per, d’aquesta manera, anorrear, els anhels de llibertat i d’autogovern de catalans i bascos que aquesta sí que l’anhelaven , somniaven i reivindicaven i, de passada, alguns s’hi deixaren la pell. Felipe va tenir fa trenta-tres anys la santa barra de fer-se sentir un “yo también soy un charnego” en un míting a la plaça de bous de Girona, ara ja no existeix, durant la campanya de les generals que el conduïren a la presidència del govern. Amb aquestes cartes semblant personatge hauria d’estar completament invalidat a parlar públicament de qualsevol cosa o afer que tingués a veure en Catalunya. La política té molt de moral i aquesta, malauradament, no passa avui per Merkel ni Cameron i des de fa molts anys per un Felipe que com ens explica Alfonso Guerra a les seves memòries ha esdevingut una ombra de tot allò que deia voler ser.
