Ja fa molts anys que ho tinc clar: quedar-se a Espanya no té cap sentit. No té ni solta ni volta perquè l’estat ha menystingut i ha maltractat suficientment Catalunya. L’estat ha demostrat sobradament que no està disposat a negociar res de res —tal com afirmava ahir Antoni Abad, president de CECOT durant l’acte dels empresaris a la Pedrera—, i ha deixat clar, sobretot, que és impossible compartir i construir-lo entre tots. I és que malgrat que els polítics catalans ho han intentat amb insistència, la majoria dels màxims mandataris espanyols (tant és el color polític) consideren que un futur en comú només és possible si Catalunya renuncia al poc autogovern que té i si se sotmet, disciplinadament, a la seva idea del que ha de ser Espanya. I és clar, per a una gran part de la ciutadania catalana aquesta renúncia és inacceptable. Per una qüestió ideològica i de principis. Però també per una qüestió de forma. Els ho diré ben clar: jo no vull pertànyer a un estat que només és capaç de fer política de baixa estofa. M’explicaré.
L’Estat espanyol no és capaç de fer política en majúscules. Qualsevol estat democràtic i mínimament madur hauria estat capaç d’encarar el repte més gran que se li ha plantejat en els darrers anys d’una manera més que assenyada, dialogada i democràtica. Si en el passat ho van fer Canadà i el Regne Unit, per exemple, no crec que hi hagi cap raó poderosa per la qual l’única via que apliqui Espanya per resoldre el plet català sigui la política de la por. Utilitzar les estructures d’estat, perquè ells sí que les tenen, com ara la Guàrdia Civil i el Tribunal Constitucional amb la intenció d’atemorir els votants, és pensar-se que la ciutadania és imbècil i que es pot fer passar, sistemàticament, bou per bèstia grossa. Senyors Rajoy, González, Guerra, Sánchez i senyora Sáez de Santamaria (i amics de les respectives formacions polítiques que resideixen a Catalunya), busquin, si us plau, altres maneres de defensar les seves tesis polítiques perquè la por ja no serveix. No hi ha qui se les empassi.
L’Estat espanyol no ha entès ni la importància del moment, ni la gestió que els catalans n’estem fent. O millor dit, no les ha volgut entendre. No ha comprès que aquesta és una reivindicació democràtica i que aquest és un moment del tot excepcional pel qual calen solucions excepcionals. Probablement, els dirigents unionistes del PP i del PSOE esperaven que el que ells anomenen soufflé català al final es desinflaria com un globus mentre els catalans ens barallàvem internament. Això no ha passat. I és que malgrat que la política catalana no sigui un camí de roses (perquè també hi ha egos i capelletes per defensar), alguns partits i entitats de la societat civil han estat prou generosos per aconseguir acordar construir una candidatura àmplia i plural que pensa més en el 28-S que no pas en el present immediat. Una candidatura que pretén bastir un camí que ens dugui a la llibertat respectant les opinions de tothom. Davant d’aquesta nova manera de fer política, els que s’han quedat entrampats en el passat només saben respondre amb embats desassenyats i desproporcionats que no són ni legítims ni acceptables.
El govern espanyol juga malament les seves cartes, sobretot en l’àmbit internacional. Durant molts mesos, el ministre d’Afers Exteriors i de Cooperació, José Manuel García Margallo, ha insistit a desprestigiar el procés català arreu del món i a fer creure que aquesta era una aventura de quatre eixelebrats nacionalistes, amb Artur Mas i CDC al capdavant. Doncs bé, el món en general, i Europa en particular, comença a respondre amb silencis o vaguetats als requeriments espanyols. Al contrari, fins i tot l’enfant terrible Yanis Varoufackis (tant estimat per la llista de Catalunya sí que es pot) ha afirmat que creu en el dret a l’autodeterminació. Un cop més, l’estratègia desaforada dels polítics conservadors espanyols no és adequada.
En fi, deixin-me acabar aquest article girant la truita. A Catalunya sabem que aquesta manera de fer política (la de baixa estofa) no duu enlloc. I per això ho fem diferent: les dues llistes independentistes i la societat civil que empeny el procés en són un bon exemple. Per tant, només cal mirar endavant i aconseguir un resultat que sigui inapel·lable a Espanya i al món. Llavors, tothom es posarà al seu lloc.
