Confesso que escric aquest article vencent una colossal mandra. Però trobo que cal dir quatre coses en resposta a la cèlebre ‘Carta als catalans’ de Felipe González, que el diari ‘El País’ va publicar diumenge amb tota la trompeteria –a primera pàgina, en diumenge i a més dedicant-li un dels editorials del dia. Em provoca també l’article de González un regust amarg per la ceguesa, mala fe i incomprensió que traspua la ploma d’algú que passava per sentir certa simpatia en relació a Catalunya.
Som-hi.
El primer en abordar un text com aquest és determinar des d’on parla l’autor. Quina és la seva posició en relació als receptors. Com ha fet notar Ramón Cotarelo, el títol fa pensar en els apòstols (Epístola de Sant Pau als gàlates / Carta de Sant Felipe als catalans). Apòstol: això és, el que fa comprendre la veritat als que la ignoren, als infidels. Però no és només això. L’article té un ineludible alè colonial i paternalista (de pare geniüt i amenaçador). I és, sobretot, una filípica, en aquest cas l’admonició de l’amo a la minyona advertint-li de tots els mals que cauran sobre el seu cap si gosa plegar i creuar la porta.
Ens hem d’interrogar també sobre quin és l’enfocament de què parteix González. Quin és el marc –el ‘frame’, que es diu en comunicació política- que utilitza? Un de molt inconsistent i més que gastat: tot és culpa d’una colla de polítics sonats i amb idees verinoses –al capdavant dels quals Artur Mas- que, ajudats per uns mitjans de comunicació manipuladors, han entabanat molts catalans i els porten cap al precipici. Tanmateix, en tot l’article, que és llarg, no parlarà mai ni de les manifestacions massives, ni dels darrers resultats electorals, ni del 9-N, ni de les enquestes. Els ciutadans, per a ell, són purs titelles. Prescindibles. No els posa, per tant, en el centre de la seva diguem-ne reflexió.
Felipe González ens diu –enganyosament, atès que és qui és- que parla tan sols com a ciutadà “en tot moment compromès amb el nostre destí comú”, que, si em permeten la broma, deu ser com allò de la “unidad de destino en lo universal” però en versió laica.
No puc –els avorriria completament- aturar-me en tots els pseudoarguments i tòpics de l’article de González. És realment un escrit fluix, intel·lectualment escàs, molt prim. He espigolat, doncs, alguns dels elements que fa servir l’expresident del govern espanyol.
-Un és que sense dependre d’Espanya Catalunya no serà res al món. Si ens desconnectem, ens diu, ens aïllem de tot: Espanya, Europa, Llatinoamèrica, el món (i suposo que del Sistema Solar i la Via Làctia). González arriba a dir-nos que si no ens portem bé acabarem com l’Albània del segle XX. Mentida. És tot al contrari, tenir un estat ens permetria formar part de la gran xarxa planetària que realment compta avui políticament parlant, la xarxa dels estats. Ens permetria connectar de veritat, sense intermediaris que no ens ajuden. O és que Holanda o Suècia estan aïllats o desconnectats? Compten menys que la Catalunya d’avui?.
-Un altre element és la comparació del procés independentista amb el feixisme i el nazisme. A més assegura que hi comença a haver rebuig a Catalunya contra els que no tenen “pedigrí” (sic) català. Es plany igualment per aquells que “se senten avui aclaparats perquè s’està limitant la seva llibertat per expressar el seu rebuig a aquesta aventura [el procés independentista], perquè els neguen o coarten la seva identitat –catalana i espanyola”. Tot plegat constitueix un gravíssim insult. Imperdonable. Qui va ser cap del govern espanyol durant tants anys demostra o no saber res de la història de Catalunya ni de com s’ha fet aquest país, terra de pas i d’acollida de gent vinguda de fora, o molta mala fe. És veritat que entre els catalans independentistes, com entre qualsevol col·lectiu, hi ha descerebrats, sí. També entre els catalans unionistes i els mig-mig. Ara, agafar una part minúscula per confondre-la amb el tot constitueix una flagrant falta d’honestedat. Per cert, qui genera més pressió i més contribueixen a enrarir l’ambient no són els que reclamen solucions sinó aquells que, a més de negar-se a dialogar i fins i tot a escoltar, no paren d’insultar i amenaçar.
-González frega el ridícul –a més de submergir-se de nou en la ignorància o la mala fe- quan assenyala que és gràcies a l’Espanya actual (forjada per homes excepcionals com ell, esclar) que Catalunya és el que és avui. Catalunya no havia vist mai “en la història” (sic) tan reconegudes la seva identitat i el seu dret a l’autogovern, diu. Així que el que hem de fer els catalans és estar agraïts. Com la minyona o l’Oncle Tom, vaja. I tornin a disculpar la ironia.
-González no és rigorós tampoc quan afirma que una majoria de diputats no és prou per declarar la independència. El que diu el Full de Ruta amb què estan compromesos, entre d’altres CDC, ERC i les entitats sobiranistes (i que compta també amb el suport de la CUP) és que se celebrarà un referèndum per sotmetre la futura Constitució catalana al criteri dels catalans. Parla, això sí, d’una “declaració de sobirania inicial” a tall de “anunci i inici del procés cap a la proclamació d’un nou Estat”.
-Insisteix molt en el respecte a la Constitució i a la llei (que arriba a escriure tota en majúscules: LLEI). És el que els deien als esclaus de les plantacions. O a les dones a qui no se les deixava votar: la llei és la llei. A un i altre col·lectiu, com als catalans ara, se’ls regatejava el dret a ser subjecte polític, a decidir el seu futur. Confon legalitat i legitimitat, tornant a fer trampa. La sentència ‘la llei és la llei’ empal·lideix fàcilment quan es recorden els referèndums convocats a Quebec (tres cops) o Escòcia (un). Aquí podríem subratllar el fet que sigui justament González –avui milionari i amic d’alguns multimilionaris poc recomanables gràcies als contactes fets durant la seva etapa a La Moncloa- parli de la llei. No només em refereixo a l’orgia de corrupció protagonitzada pel seu partit i l’administració que ell dirigia en els anys 90, sinó a una cosa moltíssim més greu: els GAL. No va mostrar-se González tan reverencial amb la LLEI en abraçar els condemnats Barrionuevo i Vera a les portes de la presó.
-Hi ha moments de l’article que resulten obertament estrafolaris. Un és quan diu que Catalunya no pot ser independent perquè, si tots els estats comencessin a permetre independències, aleshores a Europa seríem masses. “¿S’imaginen un Consell Europeu de 150 o 200 membres?”, escriu en aparença seriosament l’exlíder del PSOE.
–Un altre moment d’aquests es produeix quan, intentant desprestigiar el president Mas, el compara amb… Tsipras! Què tenen en comú? Doncs, segons González, que tots dos insisteixen a voler que la gent hi digui la seva, a escoltar-la…
-Al llarg del text de Felipe González, apareix alguna crítica a l’Estat espanyol, els seus governants, els seus partits? Alguna responsabilitat espanyola en el que està succeint? Una sola frase, aquesta: “No estic d’acord amb l’immobilisme del Govern de la nació, tancat al diàleg i a la reforma, ni amb els recursos innecessaris davant el Tribunal Constitucional”. Curiosament no esmenta aquell altre article seu, escrit a quatre mans amb la seva fan Carme Chacón, defensant que la sentència del TC sobre l’Estatut estava prou bé i no n’hi havia per tant…
-Al llarg de text de González, alguna proposta? Alguna cosa a oferir? Ambigüitat, retòrica buida: “Això és el que necessitem: reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar ni la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”.
-El colofó del text, el seu tuf antidemocràtic a part, evoca aquell acudit sobre la mili en què l’instructor explica els reclutes que si el projectil no caigués per la força de la gravetat ho faria igualment, esclar, “por su propio peso”. Cantinflesc. Llegeixin: “No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà, sigui quin sigui el resultat electoral.” Ho creu? Ho sap? Com ho sap? I si n’està tan convençut, perquè doncs aquesta insultant, amenaçadora i intel·lectualment anèmica epístola als infidels?
Acabo amb una acotació: que Duran i Lleida i Miquel Iceta vagin córrer a felicitar González per aquest article em va deixar –diguin-me càndid- sense paraules. També indignat i dessolat.
